Que la mort ens iguala a tots és una cosa que sabem des de sempre, encara que ens n’oblidem massa sovint. En realitat, gairebé mai no pensem que els dos actes més importants de la nostra vida, que són néixer i morir, no els decidim nosaltres.
Emilio Botín vivia amb una passió i emoció intenses. I si bé és cert que ja duia damunt les espatlles una llarga vida, continuava sent vital i incansable. Tot feia pensar, doncs, que encara li quedava camí per recórrer. A ell li agradava conèixer-ho i dominar-ho tot fins a l’últim detall, de manera que combinava el coneixement global -com el paisatge que es veu de dalt d’un helicòpter- amb l’atenció a aquelles coses que només es veuen quan camines, quan trepitges, quan coneixes la terra. Molt probablement, doncs, es podria haver fet seva la frase de Charles Dickens “Jo mai no hauria tingut èxit a la vida si no m’hagués dedicat a fer les coses més petites amb la mateixa atenció i cura que vaig posar per fer les més grans”.
Home governat per la raó i no només pels desitjos, es va estimar la vida a través de la feina en un íntim, intens i de vegades contradictori diàleg entre la duresa i la fermesa, d’una banda, i l’optimisme i la confiança, de l’altra.
De la seva funció com a banquer, de com va prendre el relleu del seu pare als 52 anys per convertir el Banco Santander en el primer de l’eurozona i un dels més importants del món ja se n’ha parlat molt aquests dies. Per això voldria fer èmfasi, en aquesta ocasió, en aquell home de finances que es va enamorar de la universitat, i que, en un país on el totxo acaparava les inversions, va tenir la lucidesa d’apostar fermament, també, per l’educació.
Entre els rectors que el vam tractar comentàvem sovint que els seus discursos eren propis d’un bon ministre d’Educació, ja que tenia el ferm convenciment que fomentar la formació i el coneixement no només era la via més justa sinó també aquella que podia millorar l’economia. Sovint afirmava que estava emergint una nova societat, on la realitat i la virtualitat haurien d’aprendre a conviure, i que només aquelles societats que ho aconseguissin assolirien el progrés. En més d’una ocasió alguns de nosaltres vam prendre bona nota dels seus discursos.
L’entusiasme d’Emilio Botín per les universitats, com passa amb les autèntiques passions, no va fer sinó créixer, i en pocs anys va aconseguir crear la xarxa Universia, en què hi ha representades més de 1.200 universitats. I en aquest cas no estem parlant només de números o d’economia. Per mi el més sorprenent és que un home que representava millor que ningú el complex, poderós i influent món de les finances (amb tot el que implica, especialment en aquests anys de crisi) com més gran es feia, més atret se sentia pel món acadèmic. Els darrers anys de la seva vida va tenir la visió d’ajudar una institució que si més no a l’estat espanyol no gaudia precisament de prestigi. Amb el seu suport no només va posar en valor el coneixement, la recerca i l’emprenedoria, sinó que va fer que més d’un es preguntés què tenia el món de l’Acadèmia que feia que Botín s’hi interessés tant.
Home molt poc donat als elogis i sempre amb molta pressa, el 2011 va acceptar la Medalla d’Or de la Universitat Ramon Llull juntament amb José Narro, rector de la UNAM, la universitat més emblemàtica de Mèxic. Ja saben que la litúrgia dels actes acadèmics sol ser llarga i de vegades carregosa. En aquella ocasió, i amb un fi sentit de l’humor, l’aleshores president del patronat de la URL Leopoldo Rodés, en veure’l en una llarguíssima comitiva, va dir: “Crec que és el primer cop a la meva vida que veig Emilio Botín fent cua”. Finalment també va morir de pressa, i és que, com deia Paulo Coelho, “aquell que està acostumat a viatjar sap que sempre és necessari partir algun dia”.
Amb la mateixa rapidesa, però, s’ha realitzat l’elecció de la nova presidenta, Ana Patricia Botín, una dona que ja era global molt abans que el món ho esdevingués. Preparada com poca gent per al nou càrrec, és trist que hagi hagut d’accedir-hi en aquestes condicions, però és molt important que les noves generacions tan ben formades prenguin el relleu. Una dada: nascuda el 1960, pertany a la primera generació de joves de la nova democràcia espanyola que en assolir els divuit anys va poder votar la Constitució.
