No vaig votar la Constitució espanyola, perquè quan se sotmeté a aprovació no era major edat. És ben probable que com va fer la immensa majoria de la ciutadania, amb votants de tot l'espectre polític, m'hi hagués pronunciat a favor. Això no lleva que avui dia sigui partidari de reformar-la, com també crec que pensen una immensa majoria de les persones d'aquest país, uns amb una finalitat (suprimir les autonomies, per exemple) i uns amb unes altres (permetre el dret a l'autodeterminació dels pobles). Si el grau de dissens és superior al de consens, ha arribat l'hora de parlar-ne. Però no oblidem que la seva vigència no ha estat resultat de cap imposició sinó d'aquest consens que reunia des d'EU (abans PCE) o els nacionalismes que abans es deien moderats fins al PP. Però, els consensos, com tot, estan sotmesos al pas del temps i als balanços de l'experiència.
Podria acceptar que és el mateix que ha succeït a les Balears amb normatives en vigor des de fa dècades, com la Llei de Normalització o el Decret de Mínims. Si una majoria vol que se'n parli, se n'ha de poder parlar. De la mateixa manera ningú no hauria d'arrogar-se el dret a bloquejar aquesta possibilitat, també s'hauria d'assumir que el resultat sumàs tants de suports com l'anterior. Avui dia, quasi tothom plany que la normativa educativa no tengui un caràcter gairebé constitucional que en garanteixi la vigència durant un període prou llarg i una mínima efectivitat. Quasi tothom ho plany quan és a l'oposició.
Aquesta ha estat la manera d'actuar de José Ramón Bauzá. Així com Aznar volgué capitalitzar en solitari -contra tots els altres- la lluita antiterrorista i la política internacional d'aliances, el president autonòmic intenta convertir la reforma del sistema educatiu en un eina de combat electoral. Seria impensable que una iniciativa amb el calat i l'ambició del Tractament de Llengües s'implantàs a l'àmbit turístic sense abans haver-la negociat amb el sector hoteler. Per això, durant el curs que ve, no tan sols no s'aplicarà el TIL, sinó que, a més, es viurà una intensa campanya d'aturades i protestes. Ara bé, no ens agrada que normes fonamentals tenguin tan sols el suport de la minoria representada pel sector afectat. Pot ser important, però no n'hi ha prou. La sobirania popular resideix en els parlaments democràticament elegits i aquest és l'únic àmbit en el qual es pot generar un consens digne d'aquest nom, com el que hi ha al Principat en relació al dret a decidir, encara que potser no tant quant a la manera d'exercir-lo i al resultat de l'exercici.
Bauzá no ha intentat mai l'entesa. L'esquerra, tampoc. Ara, amb el més que conflictiu curs escolar que s'acosta, un cop liquidada la seva fantasmagòrica Mesa per l'Educació, perdut el suport de l'ensenyament privat, crec que ha arribat l'hora d'exigir un Pacte per l'Educació que mereixi aquest nom. Estic segur que els dirigents no es torbarien ni una hora a trobar un llistat d'objectius coincidents i que, posats aquests en mans d'equips de treball especialitzats, consultats els agents de la comunitat educativa perquè fessin les seves aportacions, no hauríem de torbar-nos gaire a tenir una traducció normativa a ratificar.
Clar que això implica reconèixer que la democràcia no neix per garantir l'absoluta felicitat d'uns sobre l'absoluta infelicitat d'uns altres, sinó per assegurar la convivència. Potser, fins i tot, alguns descobririen que es guanyen més vots amb el seny que no construint una majoria social abstencionista i intentant ocupar l'espai d'opcions polítques molt minoritàries.
