Els EUA i Cuba: una història molt poc sagrada

L’establiment de relacions diplomàtiques entre els EUA i Cuba ha sigut àmpliament aclamat com un esdeveniment d’importància històrica. John Lee Anderson resumeix, a The New Yorker, la reacció que en general ha suscitat entre els intel·lectuals d’esquerres.

“Barack Obama ha demostrat que sap actuar com un estadista que passarà a la història. I també ho ha demostrat en aquesta ocasió Raúl Castro. Per als cubans, aquest moment serà catàrtic des del punt de vista emocional i històricament transformador. Les relacions amb el veí nord-americà, ric i poderós, han estat congelades durant 50 anys, des dels anys 60. I el destí dels cubans també ha estat congelat fins al surrealisme.

”Per als nord-americans l’establiment de relacions també és important. La pau amb Cuba ens fa retrocedir momentàniament a aquella època daurada en què els Estats Units eren un país estimat a tot el món, quan el president era un jove i atractiu John Fitzgerald Kennedy -abans del Vietnam, abans de Salvador Allende, abans de l’Iraq i de totes les altres desgràcies-, i ens permet estar orgullosos de nosaltres mateixos perquè al final hem fet el que calia”.

El passat no és tan idíl·lic com el que es descriu en aquesta imatge digna de Camelot. La presidència de John F. Kennedy no va ser “abans del Vietnam”, ni tan sols abans d’Allende ni de l’Iraq. Ara, però, això ho deixarem de banda.

Pel que fa a Cuba, Kennedy va heretar de Dwight Eisenhower la política de l’embargament, així com els plans oficials per enderrocar el règim, uns plans que Kennedy aviat va superar amb la invasió de la badia de Cochinos, l’abril del 1961.

L’ambient de la primera reunió del gabinet de Kennedy després de la fracassada invasió era “gairebé salvatge”, com assenyalava en privat el subsecretari d’Estat Chester Bowles: “Hi va haver una reacció gairebé frenètica demanant un pla d’actuació”.

Kennedy va expressar aquesta histèria en les seves declaracions públiques: “Les societats autocomplaents, indulgents i dèbils estan a punt de ser escombrades amb els residus de la història. Només les fortes podran sobreviure”, va dir al país, tot i ser conscient, com va dir en privat, que, segons els aliats, estaven “una mica bojos” pel que fa a Cuba. I no els faltava raó.

Els actes de Kennedy van fer justícia a les seves paraules. Va posar en marxa una mortífera campanya per portar “els terrors de la Terra a Cuba”, com explica Arthur Schlesinger, historiador i assessor de Kennedy, per referir-se a aquest projecte, que el president va encarregar com a principal prioritat al seu germà Robert Kennedy.

La campanya, coneguda com a operació Mangosta, consistia en operacions paramilitars, guerra econòmica i sabotatges, unes pràctiques que en conjunt van provocar la mort de milers de cubans.

Com han tret a la llum uns estudis recents, aquests “terrors de la Terra” van ser uns dels principals factors que van estar a punt de sumir el món en una guerra nuclear durant la Crisi dels Míssils, que va tenir lloc l’octubre del 1962. I, així i tot, tan bon punt es va resoldre la crisi, l’administració Kennedy va reprendre els atacs terroristes.

Els apologistes, per defugir aquests temes tan desagradables, se cenyeixen habitualment als plans de la CIA per assassinar Fidel Castro i els ridiculitzen per absurds. Sí que van existir, però van ser una anècdota sense importància.

En assumir el càrrec després de l’assassinat de Kennedy, el president Lyndon Johnson va afluixar les pràctiques terroristes. Però no estava disposat a deixar que Cuba sobrevisqués en pau. Johnson va explicar al senador J. William Fulbright, president del Comitè de Relacions Exteriors del Senat, que, encara que no es ficaria “en una història com la de la badia de Cochinos”, volia que l’aconsellessin sobre “el que cal fer per agafar-los pels pebrots”.

Com assenyala Lars Schoultz, historiador especialitzat en l’Amèrica Llatina, “des d’aleshores això d’agafar pels pebrots ha esdevingut la política dels Estats Units”.

No cal dir que n’hi havia que pensaven que no n’hi havia prou amb aquests mètodes tan delicats, com per exemple Alexander Haig, cap de gabinet de Richard Nixon, que va dir al president: “Només cal que m’ho digui i convertiré aquella illa de m... en un pàrquing”.

L’eloqüència de Haig reflectia gràficament la llarga frustració dels dirigents nord-americans amb “aquella república cubana, petita però infernal”, segons les paraules pronunciades per Theodore Roosevelt en criticar amb acritud el fet que Cuba no estigués disposada a acceptar de bon grat la invasió nord-americana del 1898, l’objectiu de la qual era impedir-li que s’alliberés d’Espanya i convertir-la en la pràctica en una colònia.

L’historiador cubà Luis Pérez afirma que la Guerra Hispano-estatunidenca (com la denomina la nomenclatura imperial), aclamada als EUA com una intervenció humanitària per alliberar Cuba, va aconseguir els seus objectius: “Una guerra cubana d’alliberament es va transformar en una guerra nord-americana de conquesta”, pensada per ocultar una victòria cubana que la invasió de seguida va fer avortar.

El resultat va alleujar la inquietud dels EUA sobre “el que era un anatema per a tots els polítics nord-americans des de Thomas Jefferson: la independència de Cuba”.

Com han canviat les coses en dos segles.

Durant aquests 50 anys s’han fet esforços per mirar de millorar les relacions, estudiats minuciosament per William LeoGrande i Peter Kornbluh en un llibre publicat fa poc, Back Channel to Cuba.

Si hem d’estar o no “orgullosos de nosaltres mateixos” per les mesures que ha adoptat el president Barack Obama és discutible, però són “el que calia”, tot i que es manté el devastador embargament econòmic, contra l’opinió del món sencer (amb l’excepció d’Israel), i el turisme nord-americà encara està prohibit.

En el seu discurs per anunciar el canvi de política, el president va deixar clar que, en altres aspectes, es mantindrà el càstig contra Cuba per haver-se negat a doblegar-se a la voluntat i la violència dels Estats Units.

Val la pena reproduir les paraules d’Obama: “Els Estats Units han donat suport, amb orgull, a la democràcia i els drets humans a Cuba durant les últimes cinc dècades. Ho hem fet sobretot amb mesures polítiques que tenien com a objectiu aïllar l’illa impedint els viatges i el comerç més bàsic de què els nord-americans poden gaudir en qualsevol altre lloc. I encara que aquestes mesures es basin en la millor de les intencions, cap altra nació s’ha unit a nosaltres per imposar aquestes sancions, per la qual cosa els efectes han sigut escassos i, a més, han donat al govern cubà una justificació per imposar més restriccions al seu poble... Avui sóc sincer amb vosaltres. Mai podrem esborrar la història entre nosaltres”.

Aquesta declaració tan sorprenent em recorda les paraules de Tàcit: “El crim, un cop exposat, no té cap més recurs que l’audàcia”.

Segurament Obama no és conscient de la història real, que inclou no sols la guerra terrorista i l’embargament econòmic sinó també l’ocupació militar, durant més d’un segle, del sud-est de Cuba, amb un port important a la badia de Guantánamo. En comparació, l’ocupació il·legal de Crimea pel president rus Vladímir Putin sembla gairebé inofensiva.

La venjança contra els insolents cubans que es resisteixen a la dominació nord-americana ha sigut tan exagerada que fins i tot ha prevalgut sobre poderosos sectors del món empresarial -la indústria farmacèutica, l’agropecuària i l’energètica-, que han format lobis per demanar la normalització. Això no és gens habitual en la política exterior dels Estats Units.

La política venjativa de Washington ha aïllat pràcticament els EUA a l’hemisferi nord i ha provocat el menyspreu del món. A Washington i els seus acòlits els agrada fer veure que han aïllat Cuba, com va dir Obama, però la història demostra clarament que els aïllats són els EUA, i aquest és probablement el principal motiu d’aquest canvi parcial de rumb.

L’opinió pública del país és també, sens dubte, un factor que ha influït en la decisió històrica d’Obama, tot i que, ves per on, ja fa molt de temps que els ciutadans són partidaris de la normalització. Segons una enquesta feta per la CNN el 2014, només una quarta part dels nord-americans creuen que Cuba és una greu amenaça per als Estats Units, una xifra que 30 anys abans arribava a més de dos terços. Ara que la por ha baixat, potser podem relaxar una mica la vigilància.

En el comentari sobre la decisió d’Obama, un dels principals arguments és que han fracassat els bondadosos esforços de Washington per portar la democràcia i els drets humans als atribolats cubans, uns esforços tacats només per les entremaliadures infantils de la CIA. Els nostres nobles objectius no s’han assolit i, per tant, és evident la necessitat d’un canvi de rumb reticent.

La mentalitat imperial no para de deixar-nos bocabadats. Difícilment passa un dia sense oferir-nos-en nous exemples. A aquesta selecta llista hi podem afegir la nova decisió històrica sobre Cuba i la manera com s’ha rebut.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF