La victòria d’ERC a les eleccions europees és inapel·lable i memorable. Ha guanyat a les províncies -perdoneu- de Barcelona, Tarragona i Girona, i gairebé ha igualat CiU a Lleida. Ha guanyat a les quatre capitals i, entre moltes altres, a ciutats com Sabadell, Terrassa, Cerdanyola, Mataró, Reus, Tortosa, Valls, Figueres, Olot... Ha multiplicat per 3,3 el nombre de vots obtinguts el 2009 i per 2,6 la representació relativa. No hi valen interpretacions que menystinguin la transcendència d’aquests resultats i no es pot relativitzar l’enorme responsabilitat d’ERC en el procés sobiranista. Per la seva banda, CiU ha sumat quasi 107.000 vots més que a les darreres europees, ha mantingut la seva representació relativa -només un 0,58 per cent menys- i ha quedat 45.000 vots per sota d’ERC. Queda clar que resisteix bé les adversitats de governar en temps durs, però també és notori que no recull el premi d’haver assumit el lideratge del procés institucional per la consulta, tal com ja es va veure a les passades eleccions catalanes.
AMBDÓS RESULTATS SÓN especialment rellevants en el context propi d’aquestes eleccions. En primer lloc, s’ha aconseguit arrossegar a les urnes gairebé 550.000 electors més que el 2009, una xifra que representa un 28 per cent més de participació. En segon lloc, això s’ha fet en un context euroescèptic respecte de les polítiques europees, una circumstància que ha enfonsat de manera notable els grans partits que n’han estat responsables. En tercer lloc, els vots s’han aconseguit en unes condicions exageradament desiguals de campanya en els mitjans públics, on, a causa d’unes normes pensades per afavorir descaradament la continuïtat, PP i sobretot PSC-PSOE a Catalunya s’emportaven un temps desmesurat de propaganda.
SIGUI COM SIGUI, amb més del 60 per cent dels vots, el futur del procés sobiranista a Catalunya -des del punt de vista del lideratge polític-és a les mans d’ERC i CiU. Per això és important analitzar bé les implicacions del fet que ERC hagi passat davant de CiU. I no segons lògiques internes de partit -com solen fer els que els busquen les pessigolles-, sinó des de les possibilitats d’èxit del gran desafiament. En aquest sentit, vull dir tres coses. Una, que crec que no és bo que CiU busqui consol per la pèrdua del primer lloc en el fet que s’hagi d’empassar els gripaus de governar. Com se sol dir, tenir el poder erosiona, però encara erosiona més no tenir-lo. I si no és bo pel victimisme implícit que porta afegit, tampoc ho és si emmascara altres febleses de la seva posició. Per exemple, la debilitat que Duran i Lleida causa a la credibilitat del compromís d’Artur Mas. O la feblesa que significa arrossegar assumptes pendents d’un suposat finançament irregular i casos de presumpta corrupció.
SEGONA IDEA : el paper institucional de la presidència del govern impedeix prendre una posició més compromesa amb un desafiament independentista que hi entén poc de filigranes i, amb tota la raó del món, se sent impacient. Mas creu que, per garantir la consulta, no s’ha de moure de la defensa del dret a decidir. Probablement té raó. Però els que volem la consulta, majoritàriament, és per votar a favor de la independència. I, arribats a aquest punt, és raonable que amb el vot s’opti més per apuntar a l’estadi final que no a les garanties formals del procediment, per imprescindibles que siguin. I tres: ERC sap que sense consulta no hi ha independència, i que per arribar-hi necessita CiU i Artur Mas. L’avantatge electoral d’ERC transfereix encara més responsabilitat als republicans i em sembla una evidència que, tal com no es cansa de dir Junqueras, assumeixen sense reserves.
I DESPRÉS DEL 9 DE NOVEMBRE? No tinc cap dubte que, passi el que passi, ERC i CiU encara faran el tram final del camí més a prop. Els que anuncien drames entre ERC i CiU es diria que els desitgen.
