A la Fontana de Trevi és tradició, d'acord. Els guiris hi tiren monedes. La font té una solera, hi ha una cançó de Frank Sinatra que en parla, etcètera. Però hi ha un tipus d'ésser que tira monedes a tot receptacle amb aigua que sigui més gran que una olla.
Els podem trobar al Tibidabo. Per exemple, a l'atracció anomenada Vaixell Pirata, que consisteix a sacsejar amunt i avall l'usuari (travat en un giny en forma de nau corsària) fins a aconseguir-ne el feliç i culminant esgarip. Fins que no t'arriba el torn que et dóna dret a ser sacsejat com un Negroni, has de fer cua en una mena de pont que creua un llac artificial de PVC blau. I aquest fons de PVC atresora monedes. Veure el llac i sentir un impuls irrefrenable de tirar-hi cèntims és tot u, pel que sembla. Com el fumador compulsiu quan veu que algú encén el cigarret, el tirador de monedes en sèrie, quan veu aquell fons de PVC blau ha de furgar la bossa fins a extreure'n un cèntim d'euro. I, de la mateixa manera, al Museu de Cera de Barcelona, si bé no hi ha cap Marichalar al soterrani, en canvi sí que hi ha un bar molt bonic que es diu El Bosc de les Fades. És ideal per dur-hi els nens més petits de 10 anys i també les separades més grans de 40 que us voleu lligar. Hi ha arbres de cartó pedra i un llac amb una dona d'aigua de cera. Tothom hi tira monedes.
Actualment la gent, amb la crisi, no deixa propina. Per això la solució és construir una fonteta al bar o al restaurant. Hi ha clients que abans es deixarien escorxar de viu en viu que deixar propina, però que seran feliços de gastar la moneda al llac. Jo, si tingués una marisqueria, no en tindria cap dubte. Tiraria un euro a la piscina de les llagostes i m'asseuria a esperar.
