Misc 18/04/2014

Dissabte Sant

i
Narcís Comadira
3 min

És difícil, ho sé, en aquest món que vivim, tan divers, tan extens, tan temporal, tan agitat per cent mil dimonis del migdia i de qualsevol hora, passar un dia, només un, desconnectats de tot, sense notícies, sense envescar-nos en la xarxa de les comunicacions anomenades socials, i dedicar-nos al buit, a la calma d’un temps d’espera, a la meditació o simplement a la contemplació de la naturalesa, o si fins i tot això ens sembla massa, abandonats a la suspensió de tota activitat de les anomenades facultats mentals, a ser i prou, per dir-ho així, en aquest dissabte d’impàs entre la mort i la vida, entre la mort i la resurrecció. Això és Dissabte Sant. En la litúrgia catòlica, avui no hi ha missa, no hi ha consagració, és a dir, no hi ha transsubstanciació, aquest misteri absolutament corprenedor, impossible, en què canvia la substància i els accidents romanen. Tot just ahir, Jesús, el Fill de l’Home i Fill de Déu, va ser crucificat, després d’una passió dolorosa, tot just ahir, en el moment de la seva mort, va tremolar la terra, les tenebres van cobrir la muntanya de la Calavera, el vel del Temple es va esquinçar de dalt a baix i aquell soldat romà, estranyament il·luminat, va dir que realment Aquell era Fill de Déu. Això conten les cròniques. I els pintors ens han representat l’escena, amb Maria i Joan al peu de la creu, amb soldats, escales, llances que perforen el costat de Jesús o sostenen esponges xopes de vinagre. Uns hi posen alguns deixebles, altres la Magdalena i les altres Maries, altres, en un flagrant anacronisme, tot de sants d’èpoques diverses. Hi ha una manera terrible de representar aquesta mort, com ara la de Grünewald. N’hi ha de més plàcides, com ara la de Giotto. El primer es fixa més en el Fill de l’Home, el segon es fixa més en el Fill de Déu. Péguy, el poeta, insisteix en la tenebra que ho va cobrir tot, en aquell mantell de foscor impenetrable, però, home de fe profunda, acaba contraposant a aquest llenç negre de la nit més simbòlica el llençol blanc que porta Josep d’Arimatea per amortallar el cos de Jesús: el blanc contra el negre, la llum contra la tenebra, la resurrecció contra la mort.

Però tot això va passar ahir, Divendres Sant. Avui no va passar res. Silenci absolut, espera absoluta. És difícil, l’espera, sobretot quan no se sap si allò que s’espera es farà realitat. I mira que Ell ho va dir: ressuscitaré al tercer dia. Però això era un misteri tan foll, que els homes de bona fe que ho van sentir degueren pensar: té, coses seves, vés a saber què vol dir. I volia dir simplement això: que ressuscitaria. Així de senzill, així de complicat. I ens diuen les cròniques que sí, que, el diumenge, les dones van anar al sepulcre amb perfums per ungir el cos i en van trobar la pedra moguda i un jove tot llum, un àngel, assegut al relleix de la roca, que els va dir que no tinguessin por, que Jesús havia ressuscitat. Suposo que s’ho van creure i van anar corrents a dir-ho als altres de la colla, a la Mare i als deixebles. Però això passarà demà, diumenge. Avui, dissabte, no va passar res. No passa res. Només aquesta inactivitat. Només aquesta espera. Prenyada amb la tortura de la incertesa.

De fet, en la nostra vida, sempre és Dissabte Sant. Esclar que hi ha moments puntuals de mort i terror, sempre hi ha Divendres Sants, i també pot haver-hi espurnes d’autèntica felicitat, plenitud fugaç, Diumenges de Resurrecció, però el que és habitual és un Dissabte Sant perpetu. Vivim en el reialme de la incertesa. Amb l’ansietat que això comporta i amb el desfici general per fugir-ne que marca les nostres vides individuals i la col·lectiva.

Ara, a Catalunya, com a país, ens trobem en una situació de Dissabte Sant subratllada. Tots estem a l’espera. No sabem què passarà. Uns no dormen tot pensant en l’esperada resurrecció, altres confien que no tindrà lloc. La majoria, segurs que aquest Dissabte Sant durarà per sempre més, van fent la viu-viu i miren d’escapar-se com poden de l’ansietat i l’angoixa. Jo tinc dies de tot, els ho confesso. I en tal dia com avui, l’autèntic Dissabte Sant de les meves recòndites i llunyanes creences, em consolo amb aquell text que tots els diaques del món cantaran aquesta nit en la vigília pasqual: “Aquesta nit serà clara com el dia, aquesta nit serà la meva llum i la meva delícia, la santedat d’aquesta nit allunya els crims, renta la culpa, retorna la innocència als pecadors i l’alegria als tristos. Fa fugir l’odi, disposa a la concòrdia i doblega els poderosos”.

stats