El liberalisme econòmic en estat en pur és una (no l’única) vacuna contra el fanatisme ideològic i religiós. Tant que ens han repetit la lliçó -els doblers no tenen color; el client sempre té la raó; els doblers no miren ideologies; pagant Sant Pere canta; diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat; savi fan tornar l’hom orat, pus que d’ells haja; etc.- i va el partit més abrandat defensor d’aquesta ideologia amb l’ocurrència de crear una xarxa d’establiments on hi haurà clients de primera i clients de segona, no segons la despesa, sinó segons les creences. Aquells que havien picat a l’esquer van recobrant el seny amb celeritat. No debades, l’heroisme no és una virtut comercial i mira que si ara aquell al·lot que gasta tant resulta que és un comunista...
Sense haver llegit la Constitució, aquests emprenedors comencen a recordar que els espanyols són iguals sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. La insurrecció dels clients tendrà ben aviat una altra utilitat. Servirà perquè alguns jerarques del PP comprenguin, a la fi, que majoria absoluta electoral no es pot traduir en ocupació absoluta de la societat. Els comerços reculen perquè , si és veritat que hi ha molta gent del PP, també n’hi ha molta que no ho és i també compra.
Té gràcia, molta però que molta gràcia, que el president del PP-Balears, sí, aquell que vol fer un ERO de polítics al Parlament, comenci la seva tasca exemplaritzant proposant descomptes per a polítics, dels seus, és clar, perquè la caritat ben entesa comença per un mateix, un evangèlic sentiment que du ben incrustat a l’ànima.
A pesar del caràcter demencial que té aquest experiment de la Targeta Blava, per ventura, haurem d’acabar per concloure que el debat que ha provocat ha estat benèfic en una societat tan donada a la somnolència com la nostra i en això, la primera -disculpau-me, però no som gaire optimista- presidència de José Ramón Bauzá haurà estat plena de virtuts. No ve de fa dos dies que les Balears encapçalin els rànquings de fracàs i abandonament escolar prematur, però mai de la vida algú hauria pensat que les notícies sobre la problemàtica docent i pedagògica ocuparien les portades dels diaris de paper i serien les més llegides en les edicions digitals.
Sí, al cap i a la fi, Bauzá haurà estat un gran agitador de consciències. I, que ho sigui malgré lui, no li ha de llevar cap mèrit. En el fons, en el fons, n’havia de ser conscient quan s’anunciava com a “canviador”. Als antisistema, els sol passar això, que descobreixen que la gent que es queixa del sistema és infinitament inferior en nombre al de les persones que remuguen del sistema però que, en el fons, s’hi troben molt bé, sobretot si el paradís promès se sembla molt a un acudit del qual ella és la involuntària protagonista -els protagonistes dels acudits sempre són víctimes indignes de pietat.
Per cert, aquesta setmana algú li deu haver parlat al president de Salomó, el rei jueu paradigma de la saviesa, i l’ha convençut que ell n’ha ser tant, de savi. Així que la millor solució per a la polèmica saladina dels informatius d’IB3 havia de ser això, salomònica. Ni tu, ni jo: ara salarem, ara lalarem. Com en la història tot d’una es va saber qui era la mare de l’infant, ara i aquí ha estat fàcil saber qui es preocupava per la llengua. Uns veuen l’engrendre com un èxit i un avanç; els altres, com el que és en realitat.
