25/11/2017

‘Dictablanda’ o ‘demodura’, com vostès vulguin

3 min

Costa d’empassar, aquest gripau. Però és ben real. A efectes pràctics, el senyor Mariano Rajoy Brey exerceix ara mateix de president de la Generalitat a través del BOE. Carles Puigdemont, ara a l’exili, passarà a la història com el 130 president, que va ser cessat per decret pel seu successor, en una mena de cop d’estat constitucional, passant per sobre del Parlament. Rajoy, doncs, és el successor il·legítim i informal, però successor al capdavall. Els llibres d’història ho hauran d’explicar d’alguna manera. Esclar, ell no vol ni voldrà que el tractin de president de la Generalitat, i potser la historiografia se l’estalviarà. D’acord. Però això no esborra el present ignominiós que estem vivint.

Escriure això és dolorós. Perquè el senyor Rajoy, a més de no haver estat escollit pels ciutadans de Catalunya, resulta que és un ultranacionalista espanyol i, com a tal, amb poderosos tics anticatalans. No en va, l’espanyolisme fa més d’un segle que s’alimenta de l’anticatalanisme. Ell mateix va ser l’artífex de la recollida de firmes per tot Espanya contra l’Estatut del 2006. És algú, doncs, que ha enverinat a consciència la relació d’Espanya amb Catalunya, el líder d’un partit que porta anys intentant, per exemple, trencar la convivència a l’escola catalana a força d’inventar-se una persecució i marginació del castellà.

Doncs bé, aquest senyor és ara mateix qui ocupa la presidència de la Generalitat “ sin que se note el cuidado ”. No l’ocupa nominalment, però l’exerceix. No fa servir el càrrec ni el DOGC ni s’ha instal·lat a la plaça Sant Jaume. Ha delegat la majoria de decisions executives en la senyora Soraya Sáenz de Santamaría. I ha convocat eleccions per no allargar la seva usurpació. Però el fet s’ha produït, i unes quantes decisions també: ja no tenim, per exemple, delegacions a l’estranger i qui sap què costarà reobrir-les. Una part dels informes interns ara s’han de fer en castellà perquè s’entenguin als ministeris. La maquinària ministerial coneix a hores d’ara moltes més intimitats de l’administració catalana de les que ens podem imaginar. Una informació que en el futur es farà servir, si cal, en contra de l’autogovern. Que ningú no ho dubti. És munició per al BOE del futur.

Més enllà dels danys concrets d’aquest infame parèntesi diguem-ne de dictablanda o, millor, de demodura, el precedent que estableix és perillosíssim. Amb aquesta crua realitat, amb aquest “bany de realisme” -com l’ha descrit el conseller de Sanitat a l’exili Toni Comín-, ens ha de quedar clar que sempre que vulguin ens poden suspendre i ocupar l’autogovern. El missatge és diàfan: l’última paraula -digueu-ne 155 o coses pitjors- la tenen a Madrid. És la fi del miratge autonòmic, els límits del qual han quedat perfectament clars. El 155 el poden allargar a discreció i, a més, poden mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat, de fet han dit explícitament que s’ho acabaran de rumiar en funció de quin sigui el resultat del 21-D. És a dir, si l’independentisme torna a governar i no renuncia ni acata, doncs seguiran governant ells a distància.

Era també l’amic Comín qui deia que després del 21-D hi haurà dos governs que conviuran, el de l’exili i el nou que sorgeixi. Em temo que se’n deixa un. N’hi haurà tres, de governs de Catalunya: el de l’exili, el sorgit de les eleccions i el que d’una manera o d’una altra seguirà exercint Rajoy des de la Moncloa. Perquè ells creuen que ja han guanyat. Un cop han agafat el control de la Generalitat, no el deixaran anar tan fàcilment. La resistència -la seva, per conservar-nos controlats, i la nostra, per alliberar-nos- serà dura. I s’haurà de fer recosint en paral·lel la convivència que ells, que ara es presenten com a abanderats de la reconciliació, han dinamitat negant el referèndum pactat.

stats