El Dia del Llibre i la barra lliure

BarcelonaAlgú va comparar la tradicional foto de grup al Regina amb un after. Cal tenir en compte que les festes de Sant Jordi (barra lliure) comencen el vespre abans. I quan els autors arriben a l’hotel del carrer Bergara a les deu del matí -molts, amb ulleres de sol-, s’afuen a l’esmorzar com si els hi anés la vida. Per passar la ressaca o perquè no són bons temps per a la lírica, tant se val. El cas és que els periodistes intenten aconseguir les primeres declaracions del dia, els qui presenten novetat volen sortir als mitjans i tothom es mou a colzades. I així, un homeless que s’ha infiltrat passa desapercebut mentre menja pastes molt feliç en un sofà. A la sortida, veuré com una editora arreplega roses abandonades a terra per no anar amb les mans buides.

Enguany, la primera ha estat la monja de moda, sor Lucía Caram. La seguien Pedro López Aguado, exjugador de waterpolo que educava joves conflictius a Hermano Mayor, i Rosa Díez, que, si escriu com parla, té un to difícil de llegir. Malgrat que s’allotjava en una de les habitacions, no veig Mark Danielewski, autor del bestseller La casa de hojas ; és al Museu Picasso. Arriba Quim Morales, que sap Com ser un bon català i busca Jair Domínguez, que s’està retratant amb Pedro Jota Ramírez i, en veure la gent a la foto de grup, exclama: “L’escriptor ha mort, donem pas a Déu!”

Té raó, si entenem per déu aquell qui rep adoració. De broma o com a trofeu, tothom vol posar amb l’exdirector d’ El Mundo. L’humorista Joaquín Reyes li ofereix una tasseta de cafè mentre Juanjo Sáez recolza el cap a la seva espatlla. Clic. Però malgrat que no surt a la foto del Regina, si avui hi ha un guru espiritual, és Belén Esteban. El guanyador del Josep Pla, Albert Villaró, coincideix signant amb ella i comprova com famílies senceres fan cua perquè petonegi els fills igual que si fos el Papa. M’ho explica al terrat del Condes de Barcelona, on el Grup 62 ofereix un dinar a peu dret als seus autors.

Hi ha Gemma Lienas, Sílvia Soler, Ada Castells, Gaspar Hernández, Joan-Lluís Lluís, Àlex Susanna, Eva Piquer, Xavier Bosch, Jordi Cabré, Nina, Toni Mir, Ester Pujol, Berta Bruna, Najat El Hachmi, Manuel Baixauli, Fèlix Riera, Gerard Guix, Albert Forns, Emili Rosales, Xavier Mallafré, Lluís Canut, Rafel Nadal i un etcètera tan extens que no hi cap. També Care Santos, guardonada amb el Ramon Llull per Desig de xocolata, que a hores d’ara ja té números per ser al rànquing dels més venuts. Ferran Torrent em diu que fa l’aniversari el mateix dia que Alfonso Guerra. Ah. Hi ha gambes arrebossades, unes mandonguilles com de tòfona i uns fideus amb allioli que a la tarda complicaran la proximitat entre autors i fans.

Els fideus també són al menú de Penguin Random House. Quan hi arribo, Claudio López Lamadrid, editor de García Márquez, rep una trucada de la superagent Carmen Balcells. Cristina Morató, que no em coneix de res, em diu a l’ascensor: “Saps què? Estava parlant sola”. I jo: “Què et deies?” I ella: “Que escriure Reinas malditas m’ha esgotat i necessito unes vacances en un balneari”. No hi ha temps. Encara queda la festa del Primera Persona al bar La Masia, i la de la Moritz, i la de la Damm, i la de l’SpeakEasy, i la de Planeta a la Sala B del Luz de Gas. Ser autor és molt dur. I per suportar-ho, efectivament, cal prendre’s el Sant Jordi com anar d’ after.