Arran del fracàs de les darreres festes oficials de Felanitx, cèlebres fa tants d'anys, el batle Biel Tauler s'ha apuntat a la cançoneta estival del mea culpa , hit de monarques i presidents. El rei Joan Carles es penedia d'haver mort un elefant i va prometre que no tornaria a fer-ho, mitjançant la mateixa innocència genètica amb què suposam que el seu nét Froilán devia assegurar que mai més no atacarà els seus cosins amb un pinxo morú. Rajoy encetava l'agost amb un calc d'aquell "ho sento, em vaig equivocar, no tornarà a passar" per referir-se a la confiança que havia dipositat en l'extresorer del seu partit, Luis Bárcenas.
Demanar disculpes és terapèutic com ho és tota confessió: et lleves un pes de damunt i passes la responsabilitat a l'altre, que és qui t'haurà de perdonar. Els catòlics en tenen prou amb quatre avemaries per exonerar-se. I és clar, sovint el penediment pretén substituir la correcció i l'amonestació. "Us hem demanat perdó, no és vera? Idò no ens pregunteu per què ho vam fer i deixau-nos tranquils!", etziba el govern espanyol als seus ciutadans, per exemple.
La política demana perdó en comptes de demanar permís o consell, amb una impunitat que es confon amb el desvergonyiment. Com si un lladre sortís corrents amb la nostra cartera mentre crida: "Em sap greu!". Tanmateix no hi ha res a fer, i els errors sempre van a compte dels mateixos, que en surten cornuts i paguen el beure.
Tauler s'ha adonat de la seva mala gestió organitzativa i es planteja un canvi de model de cara a les revetles dels propers anys. Així, clou la polèmica amb el "Déu mos guard d'un ja està fet". Qualsevol dia d'aquests José Ramón Bauzá seguirà aquesta moda i per ventura el sentirem disculpar-se amb el to de qui diu: "Us foteu".
