Publicitat
Publicitat

Després de les primàries, què?

El procés de demonització del PSC segueix incansable a Catalunya. Les primàries a Barcelona han fet reviure els vells fantasmes de l’emigració, que tant van fer parlar en relació als guetos de l’andalusisme social de les ciutats del cinturó, i que al final esclataven en comunió política a la Fira d’Abril i també als seus múltiples spin-offs a les festes majors dels barris perifèrics. Una instrumentalització que liderava Josep Maria Sala, però a la qual no eren alienes les polítiques de benestar social encapçalades pel conseller Comas. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.

Ara es reobre el tema a costa d’uns centenars de vots d’emigrants pakistanesos dels quals no queda clara la seva inqüestionable voluntat de votar un determinat candidat a les primàries per triar l’alcaldable socialista. ¿Algú s’ha preguntat com es varen aconseguir els avals de tantes persones que després no varen anar a votar? Potser de manera similar.

Pura demagògia. El candidat Collboni, i que quedi clar que no era la meva opció preferent, ha guanyat legítimament, i ha utilitzat totes les eines que el reglament d’aquestes primàries posava a la seva disposició. Ho han fet tots, la qual cosa posa en un ordre similar d’incongruències el fet d’oferir-se com la veu dels sectors sobiranistes -apel·lant al conflicte intern del PSC-, el fet de mobilitzar els familiars dels militants de barri o el fet de pescar a la universitat el vot dels estudiants. És incongruent, perquè no s’ha arribat al cor dels 350.000 ciutadans que tan sols fa cinc anys votaven socialista a Barcelona. Però és legítim perquè es tractava de triar una persona, i per això calia, únicament, aconseguir més vots que els altres.

En tot cas, si les primàries han estat un fracàs és per altres raons. La primera, que no han aconseguit generar un debat polític. De fet, no s’ha posat sobre la taula l’interès potencial que hauria de suposar per a Barcelona tornar a tenir un govern d’esquerres. He de dir que no és culpa dels candidats. Unes primàries tenen sentit si l’oferta del partit és estructuralment sòlida i el que cal és triar aquella persona que la interpreta més al gust de la sensibilitat majoritària dels qui després la poden arribar a votar. Òbviament, interpretar un marc general fa aflorar matisos personals, disputes passionals i fins i tot odis ancestrals, però se sustenta en una idea primigènia que evita convertir les eleccions en una lluita de persones que han construït el seu programa des de posicions estrictament privades.

Aquesta és la segona errada del PSC. No haver estat capaç de preveure que la manca d’empatia social dels candidats esdevé automàticament manca de fortalesa del partit. És per això que en darrera instància les primàries del PSC a Barcelona han estat únicament un simulacre de congrés extraordinari, celebrat, això sí, amb les portes obertes i a la llum del analistes externs. És a dir, que han estat un acte intrínsecament intern que ha exposat de manera pública les vergonyes de la casa. Si fos així, i crec que d’això es tracta, tan sols queda ungir el nou secretari de la federació socialista de Barcelona i estalviar-se les reunions i les despeses que comporta tradicionalment això.

Tampoc cal que ens escandalitzem. El PSC té primàries cada dia perquè, amb la impotència que suposa no disposar d’una narració sòlida que expliqui la fallida del pensament d’esquerres a tot el món occidental, la militància del partit viu la pressió de donar respostes a preguntes que mai s’havia fet. Potser cal que el PSC faci una cosa d’una gran simplicitat però de construcció complexa: acceptar que no té aquestes respostes, i començar a fer als altres les preguntes que ell mateix es planteja.

L’embolcall del dret a decidir amaga una terrible (i falsa) presumpció: que no hi ha dretes ni esquerres, perquè quan siguem independents ho podrem pagar tot. Un amic em deia, en vista de les primàries, “ Delenda est Nicaragua ”; jo prefereixo dir “ Delenda est aquesta Catalunya ” que es parapeta darrere l’enemic perpetu per fugir de la pròpia realitat. El problema del PSC no és, lamentablement, la seva constant matisació del discurs en les múltiples circumstàncies que contextualitzen el dret a decidir: el seu problema és que encara no sap què dir als qui volen una renovada política d’esquerres.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF