Desaprendre

Pocs mesos després que Mariano Rajoy arribés al poder, el seu ministre Wert ens proposava un avantprojecte de llei de “millora de la qualitat educativa” en el qual figuraven tres mesures que vulneraven la legislació educativa catalana i, de manera especial, el sistema d’aprenentatge de la nostra llengua. Ara que algunes enquestes posen en dubte que el Partit Popular pugui guanyar unes properes eleccions generals, el portaveu del govern d’Espanya, Íñigo Méndez de Vigo, ens anuncia una mesura que és incapaç de concretar però que novament intenta modificar el sistema d’aprenentatge del català, peça clau de la normalització d’una llengua que figura com a dret històric en el nostre Estatut, fonamental en la formació i pervivència de Catalunya i que en aquesta etapa de vida política parlamentària vam acordar entre tots anomenar-la llengua pròpia.

Una anàlisi històrica superficial però imprescindible ens porta a constatar que, sense la voluntat decidida d’una amplíssima pluralitat de grups polítics presents en el Parlament de Catalunya en els darrers 37 anys, sense la implicació dels moviments de renovació pedagògica, sense diverses generacions de mestres, de governs municipals, de líders veïnals i d’associacions de pares i mares, no hauria estat possible que un model educatiu, el d’immersió, esdevingués instrument integrador.

És el model que va implantar-se en dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet el curs 83-84 i progressivament en moltes escoles de l’àrea metropolitana de Barcelona fins a ser el model del conjunt de l’escola pública catalana per evitar separar els infants per raó de llengua familiar, ja que això hauria creat una rasa profunda entre famílies i hauria comportat l’existència de dues comunitats.

Els que recordem el període d’implantació recordem, també, com des dels municipis vam insistir en la necessitat que el sistema d’immersió s’introduís en totes les escoles del municipi sense dilació, ja que si només s’implantava en algunes escoles es produïa un decantament natural de la població cap a les que coincidien amb la llengua familiar.

Les lleis posen les bases, defineixen els seus objectius, atorguen drets, però hi ha d’haver una voluntat molt clara dels poders públics i dels ciutadans perquè s’apliquin fins al darrer racó del país. En la defensa del català, en la defensa del model escolar, en la defensa del sistema d’immersió, hi ha tots aquests elements i per això es pot parlar de model d’èxit.

Els convido a rellegir l’exposició de motius de la llei 7/1983 de normalització lingüística -o tota sencera si ho prefereixen-, els Estatuts d’Autonomia de 1979 i de 2006 i la Constitució espanyola en l’article que crida els poders públics a respectar de manera especial i a protegir el patrimoni cultural que representen les llengües d’aquelles nacionalitats que reconeix.

Però potser perquè ha estat un model d’èxit, una acció autènticament transversal que no es pot considerar reivindicació nacionalista sinó desgreuge històric i acte de justícia vers l’element més identificador de la nostra nació, també ha estat el més revisat pels tribunals a petició de grups minoritaris que hi han volgut veure un efecte pervers que no s’ha evidenciat malgrat els anys. Ans al contrari, ha resistit l’arribada de nous alumnes de contrades molt llunyanes i de famílies lingüístiques molt diferents de les castellanes. Per aquesta acció davant dels tribunals, ara sabem que el Tribunal Suprem és restrictiu a l’hora de valorar les virtuts d’aquest sistema, però el Tribunal Constitucional en les seves sentències 83/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994 l’avala i el qualifica de pedra angular de la normalització lingüística, d’una llengua que no necessitaria normalització si no hagués patit prohibició i persecució. L’alt tribunal acaba de ratificar aquesta doctrina declarant inacceptable el propòsit de becar les famílies que no acceptin el model educatiu en aquesta matèria, constatant que és Catalunya qui ha d’establir com ensenyar la seva pròpia llengua.

Vull que Juan Ignacio Wert dimiteixi de qualsevol càrrec públic que ostenti i enyoro aquell any 1983 en què la primera de les lleis de normalització lingüística va ser aprovada al Parlament amb una sola abstenció, i en la qual tots els partits polítics van afirmar que la nostra llengua era testimoni de la fidelitat del poble català envers la seva terra i la seva cultura i instrument afavoridor de la convivència pacífica, tot establint que el català, llengua pròpia de Catalunya, és un dret i un deure irrenunciable del poble català.

Ho enyoro perquè una llengua no és realment oficial d’un territori si per guanyar aquesta condició és motiu de disputa per raons espúries, per foteses que enrareixen la seva grandesa. Una llengua és oficial quan tothom la comprèn i s’han creat els mecanismes per aprendre-la amb facilitat i estudiar-la amb profunditat; i això és el que intenta aconseguir la immersió a les nostres escoles.

L’èxit és, precisament, que no s’hagi de preguntar als infants si provenen d’una família de catalans o de castellans, aquest és el gran èxit, perquè tots som iguals de catalans en aquesta Catalunya integradora que diem defensar, on els nostres infants aprenen català i castellà i el català mira de sortir del pou profund on el Decret de Nova Planta, la prohibició d’ensenyar-lo a les escoles durant el segle XIX i les dictadures del segle XX la van posar.

No és un problema pedagògic, ni sociològic, ni jurídic. És un problema polític molt important, que atempta contra l’esperit del 78, el sistema de respecte a la diversitat i la convivència. El Partit Popular vol destruir des de fora el que no aconsegueix que li votin els habitants que viuen a Catalunya.

El problema és polític i s’ha convertit, malauradament, en un dels instruments de pugna entre la dreta i la dreta més extrema, ambdues, des de sempre, negadores de tot el que ens pugui definir com a comunitat nacional que aspira a autogovernar-se plenament.

Novament, un grapat de vots pesen més que la convivència i la cohesió social. No conec imprudència més abominable.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF