No és als pares, ni als germans ni a la padrina. No és als amics d'infantesa ni als capvespres d'estiu amb la sal a la pell en tornar de la platja. El que més enyoram els qui vivim a fora no és res d'això, i en part sí que ho és, perquè ens hi transporta. El que trobam a faltar és el bon gust de ca nostra.
Na Pema és editora. N'Antònia, dissenyadora gràfica. Na Lourdes és arquitecta i fa tot just un any es va quedar sense feina. L'atur li va durar poc, perquè una setmana més tard totes tres encetaven un projecte que acaba d'obrir les portes a Barcelona, un espai on pots menjar un pamboli amb tomàtigues de ramellet o un cocarroi de ceba. Nom, idò, DO. Als prestatges d'obra, olives de Sóller, tàperes de Llubí, galletes de Muro, oli de Sineu, gin Xoriguer, herbes dolces, sal des Trenc. A la cuina, un ciutadellenc. Rere el mostrador, tres mallorquines atenen una catalana encuriosida: "Quin dels patés Munar és el més suau?". Li diuen: "Es que no ho pareix, es vermell". També s'enduu una sobrassada coenta que es menjarà amb les Quelitas.
Obriren dilluns i, els dematins, l'ensaïmada s'acaba tot d'una. Hi ha llonguets de camaiot, formatge, botifarró, hi ha panades i rubiols, i en Joan fa una coca de trempó i una altra del dia; avui toca escalivada. Els qui vénen a sopar flipen amb el fonoll marí. "Gràcia està massificada i el Born és guirilàndia", diu na Lourdes. Per això triaren el barri de Sant Antoni: "Tenim un bon target , els hipsters ". Ara, però, només hi entren senyores que miren, pregunten i compren. I una estrangera, atreta pel disseny minimalista i el terra de formigó polit, vol fer fotos per al seu bloc. "Des teu pa en faràs sopes", deim per recordar que un és responsable de les seves accions. Com per exemple, arrossegar un bocí d'illa i convertir l'enyorament en una deliciosa nostàlgia.
