Des d’Alemanya, Pujol

La causa catalana a Europa ha passat de generar una certa indiferència a despertar reticències, que podem atribuir a una sèrie de factors. Un dels epicentres d’aquesta incomprensió es troba en els països de parla alemanya. La paradoxa rau en el fet que la simpatia, o com a mínim el respecte, que mostri Alemanya en relació al procés serà fonamental per al futur reconeixement i homologació internacional d’un possible nou estat. La figura del president Pujol era un dels principals actius que s’havien emprat en la tasca de fer pedagogia, entre altres coses pel seu bon nivell d’alemany i la seva condició de germanòfil. Malauradament, en els darrers dies ha quedat palès que aquest actiu ja no ho és.

La societat alemanya i la de la majoria de països centreeuropeus tenen uns barems molt poc tolerants en relació al que es considera acceptable en les maneres de fer, de comportar-se i d’actuar dels líders polítics i morals d’una societat, així com respecte al tipus de reacció que s’espera i s’exigeix d’aquestes personalitats en cada cas. Com a exemple, Helmut Kohl. A finals dels anys noranta del segle XX, l’antic canceller es disposava a passar a la història amb majúscules. S’havia organitzat una gran festa amb motiu del seu 70è aniversari, en honor de qui era l’artífex de la reconciliació francoalemanya, de la construcció d’Europa, de la creació de la Unió Europea i de la introducció de l’euro; però sobretot en honor del gran estadista que havia fet possible la ràpida reunificació alemanya després de la caiguda del Mur de Berlín, en la qual ningú en tot el país no hauria gosat mai somiar. Kohl havia sabut aprofitar una breu finestra d’oportunitat i capitalitzar una gran gesta. El seu nom estava destinat a les grans avingudes, biblioteques i hospitals. Si no fos que va sortir a la llum un escàndol de finançament il·legal del seu partit, la CDU, mitjançant comptes a Suïssa i donacions anònimes milionàries. L’antic canceller hi estava involucrat però no hi havia hagut cap tipus d’enriquiment personal. Aleshores, una jove promesa del partit, una hàbil política d’Alemanya de l’Est que ell mateix havia descobert i promocionat, va publicar un contundent article al Frankfurter Allgemeine Zeitung en què exigia a Kohl que dimitís de tots els càrrecs honorífics i es retirés definitivament de la vida pública. El seu nom era Angela Merkel. La festa d’aniversari es va anul·lar pocs dies després i van haver de passar molts anys perquè Kohl fos rehabilitat pels seus, mitjançant un acte honorífic de la Konrad-Adenauer Stiftung, la fundació propera a la CDU. Malgrat tot, quan es va decidir el nom del nou gran aeroport de Berlín, encara avui en obres, ningú va pensar en Helmut Kohl, sinó més aviat en el socialdemòcrata Willy Brandt, un dels pares de l’estat del benestar modern i l’inventor de la realpolitik.

Les dimissions de líders polítics, socials, empresarials i fins i tot religiosos a Alemanya són freqüents, per afers de diversos tipus, sense prejudici de la vàlua del personatge, de la seva posició o aspiracions. En paral·lel, l’estupefacció respecte a l’acumulació de presumptes casos de corrupció en diverses institucions de països del sud d’Europa, i en especial de Grècia i d’Espanya, no ha parat de créixer. Tot plegat genera pèrdua de confiança i afecta negativament la marca del país, els seus ciutadans i les seves empreses quan van a l’exterior. Un conegut empresari alemany em comentava recentment el perquè del seu escepticisme respecte al sobiranisme català. Segons ell, en algunes coses els catalans continuen sent molt espanyols. Si de debò volen aconseguir un nou estat i pretenen que això sigui creïble i acceptat a Europa, els caldrà saber distanciar-se de certes actituds i maneres de fer, que ell anomenava, tot dibuixant un somriure una mica sorneguer, “els típics nyaps espanyols”.

La denúncia voluntària de fets clarament qüestionables suposa una última oportunitat de servei al país, si des dels diversos àmbits s’actua de forma correcta i es prenen les decisions adequades. Fins ara aquest ha estat un cop dur que ha donat alegries als adversaris de la causa catalana. Però el final de la innocència pot tenir també conseqüències molt positives. Si a Catalunya es fan les coses ben fetes, el procés en sortirà enfortit i això en farà possible l’èxit. Més endavant, la perspectiva històrica ajudarà a posar-ho tot al seu lloc.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF