Dempeus

“Estamos en condiciones de ganar por 10 a 0”

Soraya Sáenz de Santamaría

Dempeus vol dir dempeus. També contra una hemeroteca, poemari del bestiari, que rellegida avui dona pistes, pautes i ponts. I alguna alegria. Ara que fa nits que hem après que on hi ha abús de poder hi ha resistència. Ara que ja sabem que només junts és quan podem. Que mai més estarem soles i que si en toquen a un ens toquen a tots, i que els carrers seran sempre nostres i de tothom. I que hem descodificat que ens trencaran la cara però mai el somriure. I que perseguint el groc s’han quedat groguis. D’acord. Entesos. Lliçons apreses. Apreheses.

De les matrius ètiques i humanistes de la desobediència civil pacífica i no-violenta hem après a no humiliar mai ningú, ni el contrari. No humiliar no vol dir abstreure’s de la realitat ni deixar de provar d’entendre-la. La derrota del Regne d’Espanya l’1-O -comunitat contra dominació, decència contra brutalitat, el millor de la gent contra el pitjor de l’Estat- va ser severa i sense pal·liatius. Per això, tèrbola termodinàmica repressiva, en paguem ara les funestes represàlies i en pagarem encara les nefastes conseqüències. La derrota, reeditada, aquest 21-D ha estat categòrica. Gairebé en tots els termes. Sobretot si filem prim quin era l’objectiu cabdal -fracassat- d’un Estat demofòbic: alterar -violentar- la voluntat democràtica majoritària. Cal reescoltar avui les ordres inquisitorials de D. de Cospedal que va rebre de M. Rajoy: “ Estas elecciones se han convocado para que gane el bloque constitucionalista”.

I aleshores? Aleshores tot un sistema de poder -exactament tot- ha fracassat, efecte bumerang, en el seu putsch. Un sistema combinat de cops, pors i amenaces -la demencial postveritat alenada per El País i tota l’artilleria mediàtica, la pressió i repressió judicial, la impunitat policial, els discursos infames de “liquidar”, les fugides empresarials ordides- s’ha estavellat contra els qui han optat per romandre dempeus. Quan dempeus vol dir dempeus: no acatar cap injustícia ni obeir cap imposició. Dit per ser compartit: des de dijous a la nit, l’aire és una mica més respirable. I les tasques pendents, ingents. No recaiguem ara en l’error de menystenir la brutalitat del poder: que quan guanya, castiga. I quan perd, persegueix. Humilia.

Afirmació i resistència, fer col·lapsar tan severament l’estratègia de l’Estat significa també que la por no ha guanyat. I quan la por no guanya, Fromm dixit, guanyen les llibertats. Analítica extemporània, pretendre posar el prisma habitual sobre unes eleccions excepcionals sembla tan erràtic com estèril. L’anòmal dilema electoral era democràcia o excepció. Llibertat o repressió. Diguem-ho així, modestament: aturar un cop d’estat em sembla bastant d’esquerres i restituent; com em sembla força transformador, alliberador i antiautoritari que 2,3 milions de persones desoïssin -desobeïssin- les prohibicions del TC l’1-O; com em sembla força esquerranós tenir tots els centres elitistes de poder en contra; o observar com el miratge catalanista en la UE de la vergonya no arriba ja, per consciència crítica, ni a oasi. Podríem seguir.

Autocrítica i crítica, ni eufòria ni desesperació. Al mig queda sempre l’equilibri de la constància perseverant. Com m’ha ensenyat sempre una de les meves mares polítiques, l’Iñaki d’El Lokal, zapatista llibertari de referència, dempeus sempre enmig del Raval. Aviat tocarà anar a veure’l. De ben segur que citarà Ferlosio -“ Vendrán tiempos malos y nos harán más ciegos ”- per recordar-nos que no podem oblidar com és la piconadora del Poder. I que l’Estat-Guerra continuarà per altres viaranys. Tot i que, col·lectivament, hem limitat aquests dies alguns condicionants adversos. Ja el veig xivant-nos que sempre cal resistir, construint des de baix i a l’esquerra. Que ho tenen més difícil. Que seguim sense tenir-ho fàcil. Però que seguim. Dempeus.

Síntesi antitètica entre contraris. Queda un retaule per respirar: el partit que va gestionar el 155 desgoverna avui aquest país amb tres diputats. Queda un retaule per transformar: que el dispositiu de l’aznaritat hagi estat el partit més votat -no pas el guanyador- opera com a mirall del país. De tot el que queda per fer. Si al davant queda un camí incert, al darrere queda -molt més diàfan- tot allò de què fugim. Si el que és necessari esperona, el que cal evitar motiva, i els deures i els reptes responsabilitzen. El que volem i el que no.

I ara, què? Doncs si ja hem constatat -si ja ha quedat clar- que un país és la seva gent, aleshores les prioritats també són materials, socials i democràtiques: agenda social contra tantes desigualtats, dinàmiques constituents transformadores i laboratoris republicans en marxa. Que cal pensar i repensar molt. Aturada tècnica per revisar el motor i l’itinerari. Pensar: reflexionar més i reaccionar menys. I potser resemantitzar, resignificar i redefinir la unilateralitat social contra tots els murs de l’Estat. Tot un cicle ha acabat i ara en comença un altre, incert i indefinit. Però ara que ja sabem que Soraya no està en condicions de guanyar-nos per deu a zero, sabem també -tan bé- que estem en condicions de continuar construint, de revisar autocríticament errors i carències, d’escoltar les raons dels altres, de fer més i de fer-ho millor. Arremangar-se més que mai, republicanament i lleials a l’u d’octubre. És a dir, fidels a la resistència de la gent.

Aleshores també és quan arriba la veu càlida de la Marina Garcés, xiulant que república és, sobretot, construir espais polítics no despòtics i obrir tots els possibles socials que s’han obert els darrers temps. Quan república és saber compartir la dignitat i la humil decisió de no cedir i de no retrocedir davant una excepció que continuarà. Novè hivern en crisi. Spanish Inquisition reloaded. Es clou el 2017, l’any d’un primer d’octubre en què volent ser república vam aprendre a ser poble. Hem estat dècades recitant Estellés: “Hi haurà un dia que durarà anys i aleshores ho podrem tot”. Aquell dia, dempeus, és encara l’1-O. Amb revàlida de 21-D. Un abans i un després en un mateix dilema reiterat. Dilema 78: que toca seguir obrint des de baix el que pretenen tancar des de dalt. Quan dempeus vol dir exactament dempeus. Mentre escrivim als presos les cartes pendents. Per dir-los que sí, que seguim, també per ells, tossudament resistents.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF