Lluiten per ser més demòcrates que cap altre, i fins i tot s’apoderen de l’adjectiu i l’oposen a tots els que no pensen com ells, i afirmen que els demòcrates hem de mantenir-nos ferms davant els xantatges d’X (canvieu la ics per 15M, Podem, els mestres manipuladors o qualsevol que no formi part de la disciplinada i obedient majoria silenciosa). S’erigeixen en salvaguardes de la democràcia però moltes de les seves polítiques i pràctiques van precisament en el sentit contrari.
L’incompliment continuat del programa electoral, amb l’excusa del no hi havia més remei, n’és un bon exemple. De fet, ja fa més de dos anys que Rajoy va pronunciar al Congrés dels Diputats allò de “No disponemos de más ley ni de más criterio que el que la necesidad nos impone. Hacemos lo que no nos queda más remedio que hacer, tanto si nos gusta como si no (...) los españoles hemos llegado a un punto en que no Podem elegir entre quedarnos como estamos o hacer sacrificios. No tenemos esta libertad”. A partir d’aquí, tal com va passar amb la vergonyosa claudicació d’en Zapatero aquell maig de 2010, no hauria de ser obligatori tornar a votar, és a dir, exercitar la democràcia en base a un nou programa adaptat a la nova situació?
També podríem parlar de l’abandonament del parlamentarisme (amb l’abús indiscriminat de la majoria absoluta via decret-llei) o de les inacceptables ingerències entre els tres poders (la mort de Montesquieu, en diuen alguns), però el que m’ha impulsat a escriure aquestes línies és la utilització del sistema en benefici propi, una espècie de democràcia a la carta on es modifiquen les regles del joc sense consens, amb càlculs purament electoralistes i, a sobre, amb excuses increïbles i insultants. La darrera, ja ho comentàvem fa unes setmanes, és la denominada elecció directa dels batles, és a dir, que governi l’ajuntament la llista més votada, proposada amb l’únic objectiu de garantir un mapa municipal que és almanco dubtós que puguin tornar a reeditar.
I amb l’excusa de la crisi, dirigents com Feijoó a Galícia, Cospedal a Castella-la Manxa o el mateix Bauzá a les nostres illes, llancen propostes disfressades d’estalvi i d’eficiència però que només signifiquen una cosa: retallar democràcia i representativitat. A Balears, amb el seu famós ERO de polítics, el president concretava en un avantprojecte de llei la seva intenció de reduir el nombre de diputats al Parlament de les Illes Balears dels 59 actuals a 43. L’argument utilitzat, “transmetre un missatge a la ciutadania que totes les institucions també ajusten la seva despesa en èpoques de crisi [perseguint] la racionalització del sector públic autonòmic”.
A més, Bauzá és partidari d’eliminar els sous als diputats i establir un sistema de dietes, com ha fet Cospedal a la seva comunitat. Una Cospedal que ha vist com la seva reforma d’ara fa dos anys (que incrementava el nombre de diputats) no li garantia la majoria absoluta el maig de 2015 i, sense cap mena d’escrúpol, ara tira per avall i vol deixar les corts manxegues amb només 33 diputats (els mateixos que té Mallorca però amb més del doble d’habitants). I de nou, sense consens i amb arguments fal·laços.
És a dir, i seguint la línia de reduir-ho tot a una qüestió monetària, des del Partit Popular intenten llançar un missatge de malbaratament de recursos públics i culpabilitzar els que s’oposin a “una administració més eficient i més barata”. Malauradament, a causa de la forta crisi econòmica, política i cívica que estam patint, l’argumentari està calant entre la ciutadania. No són gaire els que veuen la forta ideologia que s’hi amaga darrere: la identificació d’allò públic amb ineficàcia i despesa inútil i el pervers tacticisme polític de retallar en representativitat parlamentària per desempallegar-se dels partits minoritaris per tal de consolidar un bipartidisme asimètric que gairebé li asseguri les futures majories absolutes.
Per altra banda, que només se puguin dedicar a la política aquells que no depenguin d’un sou per sobreviure és un intent elititzador des del meu punt de vista inacceptable. Un diputat és un representant de la sobirania popular, i si volem que siguin els millors els hem de remunerar en conseqüència, exigint-los la dedicació i la feina que s’espera d’ells, eliminant tots els privilegis amb què compten pel simple fet de ser diputats i, per descomptat, vigilant que si cobren dedicació exclusiva es dediquin exclusivament, valgui la redundància, a la seva labor parlamentària (encara que, si té problemes, sempre hi haurà un tribunal superior a la seva disposició).
És cert que han de canviar moltes coses per arribar a aquest estat ideal del funcionament parlamentari, però eliminar sous i reduir diputats sense reflexió i sense consens resulta pervers (i més si se ven com eficiència política o estalvi econòmic) i suposa una pèrdua de qualitat democràtica de la que pocs són conscients.
