Misc 21/02/2014

Dels nostres o dels seus

i
Marc Murtra
3 min

Segons la Viquipèdia: “El terme col·laboracionisme (que deriva del francès col-laborationniste ) és atribuït a tot allò que tendeix a auxiliar o cooperar amb l’enemic. Entesa com a forma de traïció […]. Posteriorment la paraula passà a designar l’actitud de governs de països europeus que donaren suport a l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial […]”.

Segons en Toni Soler, “qui no entengui que Espanya camina cap a l’assimilació i la recentralització, qui no percebi que l’autonomia és una eina inútil per defensar els nostres interessos, no té més disculpa. Distreure’ns de la crua realitat amb pastanagues com el federalisme ja no és un exercici d’ingenuïtat, sinó de ceguesa política o fins i tot de col·laboracionisme” (ARA, 16 de febrer). Això ho escriu al final d’un article que tracta de la immersió lingüística i la justícia espanyola.

O sigui que, si un no arriba a la mateixa conclusió que ell, vol dir que o un és políticament cec o fins i tot fa un exercici de col·laboracionisme. I, a més, un no té disculpa. El terme col·laboracionisme ràpidament evoca en molts de nosaltres les imatges en blanc i negre de la col·laboració de la policia francesa aplegant famílies de jueus francesos perquè fossin enviats després en tren a camps d’extermini. També hi va haver col·laboracionistes a Noruega dirigits per Vidlunk Quisling (afusellat l’octubre de 1945) o a Valònia en forma del rexisme. Entenc també que hi haurà altres persones que no relacionin col·laboracionisme amb termes tan dramàtics o ominosos. Les metàfores en política són importants i sovint automàtiques, com explicava George Lakoff al seu llibre No pensis en un elefant (és inevitable pensar en un elefant encara que et demanin precisament que no ho facis). Jo, en llegir col·laboracionisme, penso en Pétain i la policia de la França de Vichy.

Sempre que he llegit Toni Soler, he trobat que als seus escrits fa servir arguments, que és coherent, que presenta anàlisis interessants i que destapa punts de vista que jo no havia considerat prèviament. Però aquest cop crec que utilitza una metàfora perillosa i molt injusta.

Què passa aquí?

Pot ser una variant de la llei de Godwin en funcionament, que segons Viquipèdia diu: “A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u”.

A mesura que el debat s’allarga, acaben sortint comparacions amb els nazis. Per mandra de trobar una altra metàfora, per casualitat o pel que sigui. Una anàlisi més que en un moment donat utilitza una metàfora desafortunada. Desafortunada perquè, en comparar-lo amb els federalistes catalans, tendeix a minimitzar el col·laboracionisme de la Segona Guerra Mundial.

També pot ser que el debat a Catalunya estigui passant moments o agafant tangents més tribals: o ets dels nostres o ets dels seus; o amb Tournedix o amb Ségrégationnix; o ets de la família Montagú o de la família Capulet.

Si és aquest el cas, estem davant d’un assumpte una mica pitjor. Fer servir metàfores així impulsa el “Nosaltres som els bons, ells els dolents”, “Jo veig una obvietat i l’altre és cec davant de l’obvietat”, “Nosaltres som els independentistes i ells els [atenció] col·laboracionistes o unionistes”. I l’argument funciona de la mateixa manera: “Nosaltres som els constitucionalistes o demòcrates i ells els nazionalistes, o actuen com Mussolini”.

Titllar el que no opina com tu de cec, políticament, ho puc entendre. Sovint hi ha hagut fenòmens polítics importants que per a uns eren clars i per a altres invisibles. A més, ja ho deia el Makinavaja: “ El ke se rasca, sarna tiene ”. Per tant que s’ofengui qui en el fons ho veu però fa veure que no ho veu.

Com a militant del PSC, penso que titllar el federalisme català de col·laboracionisme banalitza episodis de terrible crueltat, violència i aprofitament basats en l’egoisme, l’estupidesa i la vanitat. Ajuda a tribalitzar de manera negativa un corrent polític. Per tant, crec que és millor evitar termes com col·laboracionista. Pel mateix motiu, tampoc són bons altres termes com unionista, que recordo que entra a Catalunya a cavall de les notícies dels troubles d’Irlanda del Nord amb notícies de bombes, aldarulls, enfrontament entre comunitats i personatges com Johnny Mad Dog Adair i Bobby Sands.

Més amunt preguntava què passa aquí. També podria ser una sobrereacció meva, seguida d’una sobreanàlisi, i que, per tant, tot això sigui més o menys irrellevant. Si és el cas, doncs em tocaria demanar disculpes i amablement passar el torn de paraula.

stats