Del tren al tigre

"Per què estan sempre enfadats, aquests homes petits?", li preguntava fa un segle un americà de viatge per Espanya al periodista Julio Camba. Avui estem una mica més crescuts, però no menys enfadats: n'és una prova el recent article que publica D. Gabriel Tortella a El País (19 d'octubre passat) amb el títol El tigre que mai hauria d'haver sortit de la gàbia .

Crec que puc resumir així el raonament del Sr. Tortella -distingit historiador de la nostra economia i gens sospitós de pertànyer a la caverna-: el nacionalisme (el tigre) ha sabut excitar "el substrat de mal encaix" amb Espanya que respira el populatxo d'aquí per convertir el que habitualment no serien més que friccions corrents en qualsevol país com el nostre -Alemanya i França són posades com a exemple- en un "paroxisme separatista". Ho ha fet per mantenir-se al poder, i s'està sortint amb la seva per culpa de la "passivitat irresponsable" dels governs de la democràcia, perquè, "si el govern espanyol hagués aplicat amb rigor la legislació vigent, el tigre seguiria engabiat".

El Sr. Tortella té bona part de raó en alguns detalls d'importància. És cert que el record de greuges passats ha estat alimentat i transmès de generació en generació, cosa que dóna com a resultat paradoxal que entre els independentistes més enragés abundin els que no han conegut més que llibertats creixents. També és cert que les formacions nacionalistes s'han valgut d'aquest caliu per, com tot partit polític aconseguir el poder i mantenir-s'hi, posant, com tot nacionalisme, història i geografia al servei del procés de construcció nacional. I és cert que en aquest procés, portat de manera tan tenaç com hàbil, hi ha hagut de tot entre els seus artífexs -famolencs de llibertat i desitjosos de poder- i entre els materials emprats: història, geografia, art i literatura. Una cosa semblant va pretendre la Formación del Espíritu Nacional de la nostra joventut. Tanmateix, aquí el resultat ha estat ben diferent: si bé la major part de nosaltres sortim indemnes d'aquells ensenyaments, el desig d'aconseguir una relació amb la resta d'Espanya diferent de la imposada des de fa molt temps és patrimoni de molts catalans de bona voluntat, de vasta cultura i d'impecables credencials democràtiques, perquè el que dóna autèntica vida a aquest desig és el que Vicens Vives va anomenar la voluntat de ser , "indefugible, indeformable i impercaçable" dels catalans, aquest substrat de mal encaix a què es refereix el Sr. Tortella. És aquesta voluntat de ser la que explica la resposta col·lectiva a episodis com el desgraciat de l'Estatut -mal plantejat per uns i mal resolt per d'altres-, que resultaria incomprensible sense aquesta voluntat de ser.

Però la voluntat de ser per si sola explica només en part la deriva cap a l'independentisme: les respostes del govern d'Espanya i d'aquest monstre que el guia, d'aquest animal d'espècie desconeguda que aquí s'anomena "Madrid", han fet la resta. El resultat és un descontentament creixent i generalitzat amb la situació actual. Entre les multituds que expressen descontentament -aquest és un fet indiscutible-, n'hi ha que tenen la independència com a objectiu; d'altres, no. No sabem quants n'hi ha de cada classe, i per això alguns que, com jo, lamentarien que Catalunya se separés de la resta d'Espanya se sumen a la petició d'una consulta com a mesura d'higiene. En el pla de les propostes -no en el dels vots, que desconeixem- la independència ocupa un extrem de l'espectre; "Madrid", l'oposat. Al mite del paradís de la Catalunya independent s'hi oposa el de l'Espanya feliç. El menyspreu cap a les terceres vies-que ocupen el vast espai entre els dos pols, allà on se situa la solució futura avui desconeguda- és una evidència que la situació es deteriora. Van guanyant terreny en l'opinió escrita i parlada els que somien en un impossible: el conflicte que ens porti d'una vegada a la terra promesa. Tanmateix, em sembla que la majoria -tant entre els partidaris de la independència com entre els que es conformarien amb un tracte que reconegués i respectés aquesta voluntat de ser- no desitgen aquest conflicte i, si això és així, han d'insistir que els extrems no els representen.

Al meu entendre, i lamento dir-ho, l'article del Sr. Tortella se situa no al centre sinó en un extrem de l'arc. La seva metàfora del tigre engabiat no tan sols no s'ajusta a la situació d'avui sinó que ha de resultar particularment ofensiva per als que recorden que l'energia i la visió política i econòmica de Catalunya es van voler posar al servei d'Espanya en alguna ocasió, i que el seu projecte va ser rebutjat sense apel·lació per les classes dirigents del centre. Aquesta va ser l'experiència de la impotència coercitiva de Catalunya a la qual també es refereix el mestre Vicens. Les coses no han canviat tant en mig segle: continua sent cert, al meu entendre, que el camí que cal seguir a Catalunya "ha d'ésser sempre [...] convèncer per l'exemple i la claredat" i que "això vol temps, amor i confiança". A l'altre extrem cal recordar el que deia Vilar a propòsit de la repressió del comte duc el 1640: ja és tard per ser brutal, i no s'hi val a apel·lar a la legislació vigent en un país en què els governs són sovint els primers a incomplir les lleis. No hi ha xoc de trens perquè no hi ha més que un tren, però tampoc hi ha tigres, i, gràcies a Déu, ens hem lliurat de les gàbies.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF