Misc 16/04/2014

Deixa el xiclet, per si de cas, Gerardo

i
Empar Moliner
2 min

Gerardo Martino és un home informal. I una prova de la seva immensa, estratosfèrica informalitat és que es fa dir Tata. Jo li puc dir Tata quan tot va bé i l’equip guanya. Joan Salvat Papasseit deia: “Deixaré la ciutat que em distreu de l’amor”. Deixaré de dir-te Tata si em distreu del futbol. Vull dir amb això que quan un equip de futbol perd, dir-li Tata al seu entrenador em sembla d’una familiaritat fora de lloc. Gerardo Martino -no ho he dit-és l’entrenador del Barça. Tot i que potser n’hauríem de dir preparador, perquè Gerardo Martino és un home que m’imagino que fa molt de temps que no predica amb l’exemple. Que no fa un abdominal o que no corre sis metres. Per entendre’ns, em sembla un d’aquells homes que fan servir el xandall només per empènyer el carro de l’hipermercat o per fer una costellada amb els amics, però em baso en suposicions. Esclar que tampoc sé si dir-ne preparador, perquè tampoc diria que sigui un home motivador d’aquells que ensenyen vídeos. De fet, no me l’imagino engegant un devedé, tampoc.

M’és igual guanyar o perdre avui, ho dic de veritat. Jo només vull que guanyem si juguem bé. En dies com avui m’adono que el futbol tampoc no és tan important. És divertit guanyar, però perdre no és catastròfic. El que voldria, però, és que Gerardo Martino, mentre no demostri que és el millor, abandonés tot vestigi d’informalitat. Em refereixo a la roda de premsa d’ahir. Gerardo Martino va contestar a les preguntes dels periodistes amb un xiclet a la boca. Escoltava mastegant i quan havia de contestar se’l posava a un cantó de la boca, allò que es fa. Deixem la informalitat per als guanyadors. Mastegar xiclet quan guanyes és desmitificador, simpàtic, enrotllat. Fer-ho quan perds, resulta del tot intolerable.

stats