Decepció Serra
El capítol d’El convidat de l’Albert Serra ens va decebre, i molt. Penso que érem molts els que teníem ganes de descobrir si aquest controvertit director de cinema és un geni o un impostor dels grossos. No n’hi ha prou pintant-se les ungles de color daurat per ser un artista. Hi havia el morbo de desvelar l’autèntica naturalesa d’un personatge polaritzant que no genera en cap cas indiferència. I penso que ens en vam quedar amb les ganes. En Serra es va obrir poc. Ens va mostrar massa poc. Ens va respondre a pocs interrogants, malgrat els intents titànics de l’Albert Om per ensenyar-nos més del personatge. Quan una de les parts no vol, és impossible. A més a més, ni l’Albert Om ni l’Albert Serra estaven còmodes. Es notava en excés. La conversa tensa sobre si tenia parella o no n’és un bon exemple. Així, a la pregunta de l’Albert Om de “¿Tens por de com quedarà el programa?”, en Serra va respondre: “Desconfio del talent dels vostres muntadors”. I afegia: “¿No et faria por que un borratxo pilotés un avió?” Vist el resultat, penso que els muntadors van haver de picar molta pedra perquè el capítol quedés interessant malgrat el personatge. I tot això sense beure ni una gota. Enhorabona. El millor, de bon tros, del capítol va ser l’aparició de l’àvia de l’Albert Serra, una padrina de 90 anys que va confessar que ella no era gaire de televisió -només veia el Pasapalabra i el Saber y ganar - i que era més de revistes. I explicava, amb aquella naturalitat que només tenen les criatures i la gent gran, que les pel·lícules del seu nét eren “massa extravagantes ” i “massa fosques”. “No hi entén”, replicava el director banyolí. Demolidora, sincera i transparent. Ara bé, vam patir de valent veient-la cuinar una paella amb la pressió, poc educada -s’ha de dir-, del seu nét -“Tira-li tota la tinta! Tira-l’hi tota!”- perquè aboqués tota la tinta de la sèpia sobre l’arròs. Si en Serra és així amb la seva padrina, com deu ser en un rodatge? L’altre gran descobriment del dia va ser en Daniel, el rival de l’Albert Serra al Club d’Escacs de Banyoles. Era divertidíssim veure com anava cantant cançons per desconcentrar-lo durant la partida. I ho va aconseguir. A casa tots anàvem a favor seu, ho confesso. I va guanyar-lo sense despentinar-se. Que bonics que són els banys d’humilitat. La imatge impactant del capítol va ser veure els dos Alberts circulant amb un ciclomotor minúscul pels carrers de Banyoles a ritme del Johnny B. Goode de Chuck Berry. Imatge per al record. La traca final va ser haver d’aguantar la prepotència de l’Albert Serra. “El que ha de venir ha de ser molt gran” i “Seré dels últims a no tenir diners per fer pel·lícules”. I el capítol va acabar amb l’Albert Serra banyant-se a l’estany de Banyoles. Un director amb l’aigua al coll que sense voler explicar gaire ens ho va explicar tot.
