20/12/2014

Decència

2 min

DARRERE LA IMATGE habitual d’un imputat, hi apareix habitualment la manifestació altiva del protagonista afirmant tenir la consciència ben tranquil·la. Fixau-vos: no només tranquil·la, sinó que ben tranquil·la. Com si el repòs de la seva consciència haguera de constituir l’element principal del judici o l’eix sobre la qual la judicatura hagués de basar el veredicte, o si més no un humanitari atenuant de la pena.

L’APEL·LACIÓ A LA PRÒPIA consciència, la seva netedat o tranquil·litat, és un frase feta d’aquelles fora temps però encara vigents: no duc un duro, upa, passar s’arada davant es bou, si Déu vol i Maria, gràcies a Déu, i un etcètera que ens serveix de vocabulari museístic, de mostra viva d’un llenguatge que ens explica l’itinerari social, polític, econòmic i religiós que han seguit les persones que ens han precedit i han conformat el nostre caràcter.

DE MANERA GENERAL, totes aquestes expressions s’empren de manera inconscient, com a frase feta on un no repara en el sentit literal, precís, etimològic, sinó que forma part de la parla de cada u. És més, en fer reparar algú sobre la incongruència literal d’un mot d’aquests, la conversa acabarà amb un ‘no et poden dir res, arribarà que no podrem xerrar’. I és que si cavil·làssim tot quant deim abans de dir-ho potser a la llarga perdríem el do de la paraula.

UN DO AUTÈNTICA meravella de la natura, que s’expressa lliure dins la inconsciència, i que en el tema que ens ocupa pren rellevància, per mi, vaja. Quan algú amb etiqueta de presumpte, en ple ús de les seves capacitats i lucidesa, treu de la fosca del llenguatge l’expressió de tenir la consciència tan neta, per a mi es carrega automàticament de culpa. A sant de què ens interessa la consciència d’aquesta gent per valorar objectivament un fet administratiu? O un frau de llei? O un corrupte?

ESTAM TAN AVESATS a opinar a partir de la grandiloqüència i l’atrinxerament dogmàtic que perdem la capacitat de valorar amb dades, arguments, destriant el gra legal o factible, de la palla ideològica. I dins aquest garbuix, l’espavilat ens enfloca una demostració verbal de neteja de consciència i tots ens bevem el brou de la seva recepta perfecta: com si encara fóssim en temps en què els pecats de pensament es penaven i la mentida constituïa una tara al proferidor.

ELS USUARIS HABITUALS de l’expressió demostren a cada actuació una manca absoluta de consciència; aleshores no és que sigui neta, ni ben neta, és immaculada: al no-res és impossible que una taca s’hi aferri. Al capdavall, tot és una qüestió de decència. Potser siguin conceptes cosins, que afecten la moral de les persones, però els decents es comporten de manera que la seva actuació es pugui valorar de manera racional i objectiva de manera diàfana, on les intencions es declaren, les veritats es diuen senceres i les falsedats es denuncien. Exigint dosis concretes de decència en cada aspirant a un càrrec el recorregut dels mediocres seria més curt i les legislatures no semblarien tan llargues.

stats