Publicitat
Publicitat

Dani de la Orden: “Ei, que només és cine”

Marxa de casa segur, content, còmode, sense miraments ni extraatencions. Un hora i poc abans, ha arribat exactament igual: ha saludat, ha mirat al seu voltant, ha remenat pel·lis, revistes, llibres, cedés. Tots els racons explorats. Ha sortit al jardí, ha tornat a entrar. Ha mirat enlaire -les bigues-, ha examinat el sofà -còmode- i s’hi ha fet un lloc. Fàcil, directe, al gra. Sobresegur. El deixo fer i pregunto: ¿Rodant també et mous amb tanta confiança? Sí, sempre. Sé quan una cosa funcionarà, encara que no sàpiga el perquè. És la intuïció, remarca. El Dani és directe explicant històries i també ho és responent a preguntes. Bé, no totes. En els temes personals, s’escapa. No l’enganxes del tot. Com sempre, comencem pel final parlant de quan s’acaben les coses: ¿És trist el final d’un rodatge? Molt. A mi m’agradaria no tenir casa i anar saltant de pel·lícula en pel·lícula. ¿No te n’emportaries res? Sí: el meu coxí i la físio. Tinc molts mals d’esquena.

12.52 = FI. La màniga del jersei, la gran aliada. Els cabells, una altra escapada. No para de tocar-se una cosa i l’altra, l’altra i l’una. Un doble joc present al llarg de tota l’entrevista. És casa. És una coartada. És una excusa per guanyar temps, canalitzar els nervis, trobar les paraules. El Dani parla. Parla molt. Sense por. Sense tabús. A cop d’impuls. Escenifica emocions i vivències amb mans, braços, cos. I exemplifica les respostes amb escenes de pel·lícules. Salta del català al castellà a un ritme trepidant. I totes les respostes respiren urgència i satisfacció. Està content d’haver-se conegut. ¿És necessària l’arrogància en el món del cine? Sí. En un rodatge hi ha molta gent i, si no, tothom hi diu la seva. A la feina no es desmunta mai; mirant pel·lis romàntiques, s’estova, i a la vida, a vegades es desfà, sí.

12.37 = NUS. Respira la ràbia, les ganes i l’energia dels 25 anys. Aquelles ànsies de quan tot està per fer. I no és només que tot sigui possible, sinó que tot passarà i es farà. Què té el cine que no té la vida? Que permet viure històries que no viuràs mai; i que permet magnificar aquelles històries que a la vida són normals. Per exemple? Una relació amorosa sempre és molt més intensa si la vius a través d’una pel·lícula. Parlem d’amor sense concretar. D’històries acabades i petons robats. Quants anys tenies amb el teu primer petó? 17 anys. Va arribar-hi tard? Pot ser. Perdia massa temps fent curts amb els meus amics. Pausa i apunt: De fet, el cine va arribar abans que l’amor. Jo ja feia històries d’amor quan encara no m’havia enrotllat amb ningú, tot era intuïció. De veritat? Sí: va arribar primer un petó de cine que un petó a la vida real. I quin va ser millor? El de la vida real: l’excepció que confirma la regla.

12.23 = INTRO. Seiem a fora i seguim enrere. Aventura, incertesa, desconegut: La vida és més fàcil amb un guió a la mà? Sí, sobretot trobar la manera com encarar les coses. És molt més fàcil solucionar una cosa a la ficció que a la vida real. Et sents amb tota la llibertat, ets com un Déu! Riu. Ric. El Dani fa servir el cine per explicar-se la vida; del cine ho ha après tot. Sobretot la paciència i el valor de la intuïció. ¿Alguna cosa més concreta? Encongeix les espatlles i es refugia en la màniga del jersei, els cabells, la màniga, i els cabells de nou. No... Bé... Potser... Què? No res... Res? Bé, potser, sí... Una pista? D’acord, diu: Que de vegades no saps mantenir aquelles persones que més tens al costat. I això et porta finalment a estar sol. Egocentrisme? O pur egoisme: quan tens una cosa segura, no dediques prou temps a cuidar-la. Què se’t critica? Que vaig massa a la meva. Tanquem el capítol més personal i acabem (bé, comencem). Plores al cine? Sí, molt. Fins i tot amb un anunci de la loteria. Marxaràs fora a treballar? Segurament. Et veus a Hollywood? Sí, i a la Lluna també.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF