Damian Dexeus: "Tècnicament es poden fer moltes coses per ser mare però no hauríem de jugar a ser Déu"

Hereu d'una nissaga de ginecòlegs, quan Damian Dexeus va haver de triar especialitat després d'acabar medicina, la tria va ser fàcil. "Em semblava ridícul no aprofitar la possibilitat d'aprendre d'ell", diu. Ara treballa colze a colze amb el seu pare, Santiago Dexeus, a la nova consulta de la Clínica Tres Torres.

Què ha après treballant amb el seu pare?

Honestedat i autoexigència. No només des d'un punt de vista científic sinó també amb un mateix. Un bon ginecòleg ha de saber on pot arribar i on no. Despenjar el telèfon i trucar davant d'una pacient a un col·lega que en sap més que tu en una àrea concreta; això és el que he après d'ell.

Com viu aquesta segona etapa professional?

Amb una barreja de sentiments. M'ha tocat explotar un vessant que no m'atrau gens, l'empresarial, però tractant-se d'una empresa familiar no queda més remei. És un repte i aprenc i fico la pota cada dia. La part negativa és que em treu temps per fer les coses que de debò m'agraden.

El seu pare, en una entrevista a l'ARA, deia que es podia haver jubilat després del conflicte legal amb la Clínica Dexeus, però que no ho va fer per deixar un llegat.

Jo l'hi he d'agrair i l'hi agrairé tota la vida, tot i que en aquell moment li vaig dir que es jubilés i disfrutés. No entenia que no volgués descansar, perquè ell ja ho havia fet tot per mi, però la seva vida és aquesta. És un projecte comú en el qual estem ficats tota la família. Ara, amb la distància, entenc que ho fes així i admiro que ell tirés endavant tot i les gravíssimes adversitats dels últims anys. És molt trist que aquella etapa es tanqués d'aquella manera però l'únic que podem fer és girar full.

Com a observador de la dona -s'ha format i treballa amb elles-, quin és el repte que creu que la dona té avui dia?

No és tant aconseguir una plena integració en la societat, encara que ho hagi aconseguit amb unes grans carències, com fer que l'home comenci a assumir com a propis rols dels quals anem coixos. Per exemple, quan jo em pregunto què és el més important de la meva vida, la resposta és la meva dona i els meus fills. I a qui dedico menys temps? A ells. Per què? Perquè va ser ella qui va renunciar, en part, a la carrera professional per estar amb els nens. Som nosaltres els que hem de canviar el xip d'estar de sol a sol treballant.

També estem endarrerint la maternitat.

I ens estem carregant allò que biològicament de forma natural hauria d'estar passant abans. La dona es planteja la maternitat quan pot, però per què per culpa de la feina hi ha de renunciar o l'ha d'endarrerir? Entenc que no es pot tenir tot però si la renúncia [professional] no fos tota per una banda sinó que es repartís d'alguna manera i no es penalitzés ni a l'un ni a l'altre, tot plegat seria més fàcil.

¿Ha augmentat la demanda de dones que necessiten donació d'òvuls per poder ser mares?

Sí, inevitablement. Quan les dones es plantegen la maternitat passats els 40 anys, molt probablement necessitaran estratègies com la donació d'òvuls. I això anirà a més. L'edat no n'és l'únic factor però és el primordial.

¿Es pot ser mare a qualsevol edat o s'ha de posar límit?

Sembla raonable establir el límit allà on la pròpia naturalesa ho fa. Si la menopausa arriba, de mitjana, als 50 anys, el més raonable és establir aquí el límit. Tècnicament es poden fer moltes coses [per ser mare], però no hauríem de jugar mai a ser Déu.

Es critica l'excessiva medicalització del part.

Part medicalitzat, sí, per sort! Però això no vol dir que sigui negatiu ni que s'hagi deshumanitzat. ¿És un part més natural renunciar al suport de la tecnologia que tenim com ara la monitorització fetal? No té per què ser-ho. És fals que el part medicalitzat sigui sinònim de deshumanitzat. No vol dir que en el passat no ho fos, però llavors és un error de comunicació del metge.

Tenim una de les taxes més altes de cesàries. Estan justificades?

Quan mires només els números, poden sorprendre però s'ha de mirar en quina població està passant. Què passa si es tenen fills a partir dels 45? Doncs que incrementarem les cesàries. És molt llaminer jutjar només la qualitat dels obstetres de Catalunya utilitzant com a únic argument la taxa de cesàries. Ginecòleg i pacient som un equip i tots vetllem pel mateix interès, i si trio aquella via és perquè és la més raonable.

Què en pensa de parir a casa?

Crec que s'ha de parir a l'hospital, que és el lloc on podem millor la seguretat de les nostres pacients. Però si elles volen fer-ho, endavant! Només faltaria, és el seu dia, no el meu.