Publicitat
Publicitat

Cultura i disbarats

La història de la cultura institucional valenciana és molt similar a la de l'extingida Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Durant quasi vint anys, un ampli ventall de convulsions, pressions i imposicions va sacsejar l'activitat cultural pública i va marginar la privada amb l'únic objectiu de consagrar i exaltar el poder polític. I això es va fer expulsant del sistema o reduint al silenci aquells que vivien la creació i la gestió cultural des de les dues responsabilitats que constitueixen l'ofici del treballador intel·lectual en el sentit expressat per Albert Camus en el seu discurs de Suècia: la de servir a la veritat i la de fer-ho des de la llibertat, és a dir, la negativa a mentir sobre el que se sap i la resistència a l'opressió.

Durant aquest període, el PP va ocupar les institucions i les va arrossegar cap a la mediocritat, al mateix temps que en creava d'altres sense cap sentit del rigor intel·lectual. Va esquitxar el país de monumentals carcasses buides consagrades al nihilisme, com les Ciutats de les Arts i les Ciències, del Teatre, de les Llengües o del Cinema, totes quatre en situació de bancarrota i les tres últimes literalment abandonades i en liquidació. Mentrestant, mantenien en la penúria grans museus com el de Belles Arts Sant Pius V de València, que porta més de vint-i-cinc anys en obres.

Van construir nous museus sense disposar del que és consubstancial a tot projecte museístic: col·leccions artístiques, científiques, arqueològiques o etnològiques mereixedores de ser museïtzades. L'exemple més espectacular és el Museu de les Ciències Príncep Felip, arquitectònicament el més paregut a una terminal d'aeroport que el Sr. Calatrava no devia saber a qui col·locar i que tant va agradar al Sr. Zaplana, que el va comprar no sabem si pel molt ciment amb què es podia traficar o per altres coses. No importa que aquest museu, sols de nom, no tingui res de ciència i molt de joguines. Fins i tot, això pot ser el millor, perquè aconseguir les col·leccions i adequar l'actual -impossible- contenidor per a exposició pública amb bons criteris museístics seria tan costós com ho ha segut l'edifici. Encara s'és a temps que aquest museu sigui convertit en l'estació definitiva del TAV-València.

I si la crisi no ho hagués impedit, també haurien construït la pell, una descomunal gàbia blanca d'acer en forma de cub que pretenia tapar l'edifici racionalista de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM). Ho justificaven amb l'excusa de crear l'efecte Guggenheim per a València, precisament amb un museu que, quan s'inaugurava el de Bilbao, ja estava reconegut entre els millors de la xarxa internacional de museus d'art modern.

N'hi ha més. Un altre edifici sense col·leccions capritx en aquest cas d'un president de Diputació és el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (Muvim), que va tenir la gran sort que dos magnífics professionals, el catedràtic Romà de la Calle com a director i l'historiador de l'art Carlos Pérez com a conservador, el van convertir en un centre referent d'exposicions temporals avançades, originals i creatives dedicades a obra gràfica i autors suggerents que aviat es va convertir en contrapunt del decadent IVAM de la Sra. Consuelo Císcar. Però va ser precisament una exposició dedicada al fotoperiodisme que no va agradar al PP el que va valer d'excusa per a normalitzar les coses, tancant i prohibint l'exposició, fent dimitir el director i depurant el seu equip. Ara es parla de si el Muvim seguirà els passos de la RTVV.

Ara ha fet un any que per reordenar el dispers univers cultural públic es va crear Culturarts, un organisme depenent de la conselleria d'Educació i Cultura amb el qual es pretenia acabar amb la ineficiència d'una gestió fraccionada. El que semblava una estratègia per reconduir els dos grans centres de descontrol econòmic, el Palau de les Arts i l'IVAM, ha quedat en res. Culturarts avui sols gestiona petites entitats de limitat impacte econòmic. Tant el Palau de les Arts com l'IVAM s'han escapat d'aquest control, i ni s'han atrevit a canviar les seves direccions malgrat la seva peculiar forma de gestionar i els gripaus que l'actual govern s'ha d'empassar sovint. Un d'ells, el que li va tocar a la consellera de Cultura durant el debat en les Corts sobre l'extravagant adquisició per a l'IVAM de 61 còpies fotogràfiques d'autors xinesos per import de 440.000 €, sense informes tècnics d'experts, per més del doble de la seva cotització i sent el beneficiari un presumpte capo de la màfia xinesa avui en la presó. Però no ha passat res. "Quan els disbarats vénen dels nostres, no existeixen", era una consigna de RTVV.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF