La Crida a la Solidaritat ha passat a la història -diríem que hi viu- com un dels moviments que han assolit millors fruits mitjançant el que podríem denominar una no-violència contundent. El lector que, per edat, no en sàpiga res o que, també per edat, hagi perdut memòria, trobarà a Viquipèdia -Diderot ja era mort- un resum digne del que significà la Crida en la renovació del catalanisme.
La cohabitació de dues llengües en un mateix espai té un pecat original, la propensió de la dominant -és a dir, la que tota la població està obligada a entendre i parlar- a debilitar l'altra, per més que sigui la llengua matriu del territori. Per poc que abaixis la guàrdia, les inèrcies seculars reapareixen: primer temptegen el territori i, si el troben fluix, poden causar un veritable estropell. Si aquestes inèrcies reben nous impulsos per part dels governants, pot passar, com ha succeït a les Balears i a les Pitiüses, que les persones hagin de sortir al carrer a reclamar els drets de la seva llengua a l'ensenyament, per exemple, a l'administració, a la vida pública en general. (És clar que, com li va dir el confessor a l'al·lota embarassada, aquestes coses s'han de pensar quan no hi volem pensar: en el nostre cas, massa ciutadans no estaven al cas el dia de les darreres eleccions, a les quals José Ramón Bauzá acudí amb un programa que ja anunciava el pogrom cultural que ara aplica amb frenesí, incansablement, enmig d'una encegadora orgia de maldat i estupidesa.)
La intenció d'aquest escrit -dispensi'm la fatuïtat- és proposar al lector que pensi en la conveniència de reeditar la Crida, adaptada a les necessitats del nostre petit país insular en el moment actual. Hi ha una lluita sorda i constant per reespanyolitzar allò que, amb tota normalitat i sense traumes, havia recuperat els itineraris històrics normals, com uns corrents d'aigua antany desviats per l'enginyeria colonial. Per exemple, dos topònims essencials s'han posat al gust i al servei de l'extern: ara Palma és Palma de Mallorca i Maó és Maó i/o Mahón, tal com aquestes dues ciutats són anomenades al barri de Salamanca. És clar que la coartada dels ajuntaments mutants -el turista ens identifica millor així- té un contingut ideològic de croada.
No és, tan sols, que als funcionaris de les administracions no se'ls exigeixi coneixements raonables de català: és que aquesta llengua, en el paperum produït per les administracions en mans del PP, pateix una erosió que ja ha causat danys estructurals, a pesar de les actituds d'alguns batles de poble d'aquest partit, collats per la histèrica campanya del govern de Bauzá. El TIL, que completa la dita llei Wert, és, per ara, la darrera volta de rosca per impedir l'assentament del català com a llengua de primera. Abans ja s'havien llançat torpedes a la línia de flotació: la sortida de l'Institut Ramon Llull, per exemple, que deixa la promoció cultural (i la seva projecció exterior) a les mans d'un Institut d'Estudis Baleàrics programàticament i pressupostàriament afeblit fins a l'anèmia.
La Crida també hauria de dedicar una atenció especial a aquests grans magatzems que tracten la cultura catalana com a residual, resignats, sembla, a haver de complir amb una quota per fer callar boques. Els grans magatzems es desperten quan se'ls obliga a fer-ho: no té comparació entrar a la secció de llibreria a Barcelona o a Palma: aquí, la minsa oferta en català expressa una grollera indiferència per la cultura d'un país que engreixa ferm la seva comptabilitat i en el qual creen llocs de treball d'una qualitat descoratjadora. L'atenció a la producció cultural pròpia és d'una desafecció que ataca de nervis. Quant a la incorporació a les llengües peninsulars d'obres de repercussió internacional, la comparació entre les que podeu trobar en castellà i les que tenen en català és escandalosa.
Empreses d'ensenyança privada que a Catalunya s'han compromès fermament amb la reconstrucció del país, a les nostres illes mantenen un perfil baix, amb unes exigües concessions als que els reclamen més implicació. El panorama en supermercats i grans extensions comercials no millora, ans al contrari. Hospitals públics, clíniques que col·laboren amb la sanitat pública, centres de salut, els ports i els aeroports...
És clar que el govern del PP ha afavorit, per acció i per omissió, el deteriorament d'una situació que no ha estat mai pletòrica de salut. Només des del camp de l'ensenyament s'hi ha fet front. Per ventura seria bo dirigir cap a l'organització d'una Crida tanta energia com aquests dies hem vist que hom podia alliberar.
