Misc 28/08/2014

Consulta o referèndum: les coses pel seu nom

i
Jaume López
3 min
Consulta o referèndum: les coses pel seu nom

El 22 d’agost, el Consell de Garanties Estatutàries donava a conèixer el seu dictamen sobre el projecte de llei de consultes no referendàries. La majoria de consellers (cinc) hi defensen la plena constitucionalitat i “estatutarietat” del projecte. Quatre, en canvi, fan un vot contrari. Els arguments fets servir per uns i altres, però especialment per aquests últims, són un recordatori magnífic que el nom no fa la cosa, però, al mateix temps, que en política no s’acostumen a dir les coses pel seu nom. Nosaltres, però, podem dir-ho clar i català: una consulta política efectuada al conjunt dels catalans és un referèndum que, per raons jurídiques i polítiques, no es pot anomenar així. Això és, en definitiva, en el que amb arguments diversos acaben coincidint els vots crítics.

El dictamen és un pretext ideal per fer algunes consideracions sobre les diferències essencials entre política, ciència política i legalitat. Convé no confondre nivells que s’entrecreuen, i s’entrecreuaran encara més en els pròxims mesos, en el debat sobiranista. Els defensors de la plena legalitat del projecte de llei argumenten estrictament com a juristes que defensen la coherència d’un sistema legal; els crítics, com a científics defensors de la consistència amb la realitat. Ara bé, ho fan en un context que no té res a veure amb una recerca científica, sinó en un àmbit legal. Això els fa -i perdonin l’expressió- pixar fora de test. De la mateixa manera que ho farien aquells que defensen la diferència entre consulta i referèndum (en el cas del pròxim 9-N) si ho fessin en un context científic.

Els consellers juristes argumenten que la Generalitat, d’acord amb l’Estatut, pot consultar la ciutadania com a expressió d’un exercici democràtic i que aquesta consulta no és un referèndum perquè, en el marc legal espanyol, un referèndum el convoca el govern de l’Estat i hi participa el cos electoral, recollit en el cens, i emparat per la legalitat electoral. Com que aquest no serà el cas, estem davant d’un mecanisme legalment (formalment) diferent. Els consellers científics es pregunten que, si en el decret del president es pot convocar el conjunt dels catalans perquè votin sobre una qüestió, quina diferència hi ha entre un referèndum i una consulta? I responen: materialment, és a dir, a la pràctica, cap, o cap substancial. I també tenen raó.

Si no fos perquè Espanya impedeix amb arguments formals (jurídics) l’exercici de la democràcia, no tindria sentit defensar amb arguments igualment formals que es pot consultar a tots els catalans a través d’una votació sense que es pugui dir que això és un referèndum. De fet, tot el procés català no es pot explicar sense fer referència al peculiar marc espanyol i aquest és un dels principals problemes per explicar-lo a l’estranger. Per això és tan important no perdre de vista la distinció entre el nivell formal i el material. Igualment, només es pot argumentar formalment, però no materialment, que Espanya és una democràcia en el mateix sentit amb què utilitzem el concepte per referir-nos al Canadà o el Regne Unit, per exemple.

Hi ha un altre debat important per a nosaltres on es reprodueix la barreja de nivells, però en sentit contrari: els juristes defensen l’assimilació de conceptes i, com a mínim, alguns científics i teòrics, la distinció. Es tracta del debat sobre el dret a decidir. Els juristes diuen que no existeix. Que només existeix el dret a l’autodeterminació. Tenen raó. No existeix formalment: no hi ha cap norma que el reculli. Alguns argumentem, en canvi, que es tracta d’un nou principi polític que, de moment, no té una plasmació jurídica explícita tot i que, cal recordar-ho, compta amb el suport jurídic dels dictàmens del Tribunal Suprem del Canadà i del Tribunal Internacional de Justícia (sense anomenar-lo).

No es tracta d’un joc de nominalisme polític (com sí que ho és la distinció entre consulta i referèndum), sinó de dues coses diferents: els pobles/colònies tenen dret a esdevenir un estat (dret a l’autodeterminació); les comunitats polítiques (demos ) que ho desitgin poden expressar democràticament la seva voluntat de constituir-se en un nou estat i aconseguir-ho si les seves reivindicacions no troben cap resposta en el marc estatal vigent (dret a decidir).

Així, doncs, tinguem-ho clar: uns defensen que una consulta no és un referèndum. Altres defensen que no deixar votar és democràtic. Són, de fet, dues cares de la mateixa moneda. En tots dos casos, formalment és així. Però, ni en un cas ni en l’altre, són gaire rigorosos amb la veritat i científicament són afirmacions més que criticables.

stats