Fa uns mesos, quan navegàvem sota la tempesta desfermada pel ministre Wert amb una llei que pretén somoure el model lingüístic que, a empentes i rodolons, apliquem en l'ensenyament, va sorgir una notícia sobre la llengua en la docència que, potser perquè va aparèixer enmig d'aquell temperi, no va tenir gaire ressò. Era, en efecte, una notícia que pensem que ha de fer reflexionar perquè obre una escletxa d'optimisme: per una vegada, en contra del que sol passar quan es parla de llengua, s'apuntava a la qualitat, i no pas a la quantitat.
Per millorar la qualitat de l'ensenyament, la degana de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida anunciava que els aspirants a mestre suspendrien si superaven un nombre de faltes d'ortografia. Potser ja era hora de començar a parlar d'apujar el llistó. Però l'anunci de la degana, per nosaltres, tenia gust de poc. Al cap d'uns dies, Albert Pla, referint-s'hi, ja va comentar, assenyadament, en la secció Una frase amb cua , que, més enllà de les faltes, hi ha l'aptitud per confegir textos amb cara i ulls. Ben cert, però, sense ganes de fer el viu, encara volem anar més lluny.
Creiem que l'excel·lència en l'ensenyament no es pot bastir sobre una pedra de toc com el còmput de faltes d'ortografia en una prova escrita. L'ortografia és importantíssima i s'ha de dominar, però és una convenció del llenguatge escrit, i molt abans que l'escriptura hi ha la parla. Mal va si per comprovar l'aptitud dels futurs mestres ens fixem en quantes faltes fan i no en sabem avaluar la competència com a parlants. El professor de ciències de l'educació, per saber si -sobretot l'aspecte lingüístic, però no només- té al davant un bon mestre, d'entrada potser l'hauria d'escoltar i veure si és lingüísticament competent; però, a més, també hauria d'avaluar si és lingüísticament sensible. Un mestre serà lingüísticament competent si, per exemple, pronuncia el so palatal ( ll ); però serà, a més, lingüísticament sensible si detecta i corregeix els alumnes -cada cop n'hi ha més- que no l'articulen.
Competència i sensibilitat són dos puntals del sentit lingüístic, i la nostra societat necessita imperiosament mestres (i informadors, polítics, jutges...) amb sentit lingüístic. Però aquesta qualitat no s'avalua comptant faltes d'ortografia, ni tampoc, més enllà de l'ortografia, sotmetent l'aspirant a mestre, per exemple, a un test de pronoms febles, encara que després no en digui ni un de sol. Perquè, així com la parla és abans que l'escriptura, la praxi és abans que la sintaxi. I, mentre el català sigui una llengua viva, aquest ordre no es pot subvertir, si no es vol que els resultats siguin catastròfics.
La nostra societat afronta uns reptes que sovint semblen superiors a la seva capacitat, i, dins d'aquesta societat, el mateix li passa a l'ensenyament. En l'aprenentatge de l'idioma, el sistema d'immersió mostra febleses de cara endins. Força alumnes en surten com si l'aigua ni els hagués fet pessigolles als turmells. Ja no és que no sàpiguen parlar amb correcció, sinó que són incapaços d'articular un mínim discurs. Sigui com sigui, als mestres els toca anar contra corrent, perquè s'esforcen per formar els alumnes en uns valors que després, fora de l'escola, no tan sols no són reforçats, sinó que sovint són contradits. Expressar-se amb una mínima correcció i sense interferència no forma part de la nòmina de qualitats que la societat valora. La globalització i la pressió dels mitjans més descaradament comercials tendeixen a uniformitzar les persones en tots els aspectes, i, per tant, també en el lingüístic: la barrija-barreja indiscriminada i el deixatament general s'imposen.
No ens podem estar de reproduir, ara, un fragment de l'estudiosa del jiddisch Rachel Ertel, citada per Josep M. Nadal Farreres, de la Secció Filològica, en la inauguració del curs 2012-13 de l'IEC. Diu Ertel: " Aujourd'hui, ce n'est donc pas le yiddish qui se transmet. Ce son absence " Tota una revelació. Quan una primeríssima actriu diu "a veure si se't passa" o un curs d'anglès tradueix "to be good at " per " donar-se-li bé ", nosaltres també pensem que avui ja no es transmet ben bé l'idioma, sinó, en bona part, la seva absència.
Resumint, doncs, res que ens vingui de nou: el peix gros es continua menjant el petit. I el petit, esclar, per dir-ho com Espriu -ara que en commemorem el centenari del naixement-, és aquest nostre pobre, brut, trist, dissortat català. N'hi ha prou, per fer-hi front, de comptar les faltes d'ortografia?
