Publicitat
Publicitat

Cinquanta anys ben emprats

D’ençà de Herbert Hoover (president dels Estats Units entre 1929 i 1933), els successius presidents deixen com a llegat personal una biblioteca. Actualment, la més visitada és la del president Clinton, seguida per la de Reagan. La menys visitada és la del president Carter -cosa que no és estranya-. Llegeixo que el president Obama ha començat a fer una mena de concurs per veure qui construirà la seva.

A la biblioteca Lyndon B. Johnson (president del 1963 al 1969) d’Austin (Texas) s’ha commemorat la proclamació de la llei de drets civils, que aquest president va signar el 2 de juliol del 1964. La llei va ser promoguda inicialment pel president Kennedy, però la va edificar Johnson. Es diu que únicament ell podia fer-la aprovar, ja que reunia dues condicions: era del Partit Demòcrata i era del sud. Aquests detalls són importants. Tothom sap que els estats sudistes eren els més oposats als canvis. Pocs saben, però, que els demòcrates del sud, tot seguint la tradició, n’eren els més furibunds enemics -convé recordar que Lincoln era del Partit Republicà-. Això ho dic perquè els esquemes dreta-esquerra que acostumem a manipular tant a la lleugera aquí, no són d’exacta aplicació allà.

Aquesta celebració també m’ha fet venir al cap un tema que ja vaig comentar al seu dia: el de les simpaties i antipaties subjectives -allò del “Més val caure en gràcia que ser graciós”-. I el paper que el periodisme juga en tot aquest afer. El president Kennedy va caure en gràcia a la premsa des del primer dia. No importava que fos ric i privilegiat. Ni que el seu pare fos un sàtrapa ambiciós. Si miren com i quan va començar la Guerra del Vietnam, observaran que tothom hi passa de puntetes (“A principis dels 60”, etc.), però no diuen que Kennedy va ser el veritable impulsor d’aquell conflicte -Johnson només va continuar la guerra intentant ser eficaç, és a dir, volent-la guanyar-. Tampoc trobaran gaire literatura crítica sobre el desembarcament a la Bahía de Cochinos, ordenat per Kennedy. I no ho dic pas per desacreditar aquell president -les seves accions, en el context d’aquell temps, em semblen correctes-. Ho dic per evidenciar que la subjectivitat és notable.

S’ha parlat poc, però, del president Johnson. I menys per elogiar-lo. Sí que s’han encarregat de fer-ho, però, els expresidents dels Estats Units i el president Obama, reunits a Austin, fa uns dies. Com he dit, Johnson era sudista i coneixia el caràcter d’aquella gent. També coneixia els seus coreligionaris de partit -el principal opositor a la llei de drets civils fou Strom Thurmond, senador demòcrata per Carolina del Sud-. S’ho va treballar bé aquell president que tothom tenia per grollerot amb raó. Sovint despatxava amb els seus ministres assegut a la tassa del vàter (patia de restrenyiment crònic). Va ser ell qui va popularitzar la frase “No sap mastegar xiclet i tirar-se pets alhora” per ridiculitzar algú que ell creia incapaç. I quan li van recomanar de jubilar Edgar Hoover com a director de l’FBI també va ser Johnson qui va reaccionar dient que preferia tenir Hoover “dins de casa i pixant cap a fora, que no pas tenir-lo fora pixant cap a dins”. Aquesta manera de ser el va portar a ser mal considerat per la premsa que acabava de desembarcar d’una presidència amb el glamur de Jacqueline Lee Bouvier com a primera dama. No, Johnson no va tenir la sort de comptar amb una premsa simpàtica i, per tant, amb una opinió pública favorable. Ara, quan la veritable història comença a parlar de fets, i no de sensacions, la figura de Johnson agafa una volada important.

Quan jo era petit els negres dels Estats Units vivien segregats: autobusos, cines, lavabos... En visitar els estats sudistes per primer cop, tot fent cua en una benzinera, encara vaig poder viure l’experiència del segregacionisme quan el que despatxava va ignorar un negre que, davant meu, intentava pagar. Em va donar preferència com si aquell home negre no existís -i sense que ell protestés-. Però no ens escandalitzem: a Espanya l’esclavatge no va ser abolit fins al 1886 (recordin Cuba). Tot això ho explico perquè sovint els que fan la història real, aquella de la qual tots ens beneficiem o que ens perjudica, acostumen a ser contemplats pels contemporanis amb una deformació considerable. He volgut, de passada, significar que, per molt que se la critiqui, la societat nord-americana continua sent la que disposa d’una capacitat de regeneració més admirable. Així ho ha posat de manifest amb la seva presència al sud profund, a Austin, Texas, un senyor negre que ha arribat a president dels Estats Units.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF