Recordo l’últim cop que vaig veure el meu bon amic Gabo. Visitava la capital catalana per parlar de no sé què d’Iberoamèrica i vam quedar per veure’ns en una tranquil·la placeta de Sarrià. Com havíem fet tants cops de joves, ens vam asseure sobre el respatller d’un banc per compartir una bossa de pipes. I mentre escopíem clofolles a discreció i ens en fotíem de tothom que passava, en Gabo va anar desgranat reflexions que ara se’m revelen com el testament de la nostra profunda amistat.
La tarda de les pipes amb en Gabo va ser la que li vaig confessar que no havia acabat de llegir Cien años de soledad. Culpa meva per no haver fet cas al consell d’un amic cultivat que em va aconsellar que, si volia endinsar-me en la gran obra de García Márquez, ho fes amb llapis i paper o m’hi perdria. I així va ser; a mitja novel·la vaig oblidar el nom de les coses i ja no sabia de quina generació de Buendías m’estava parlant. En Gabo reia i reconeixia que no li sorprenia gens, venint d’algú que l’únic llibre gruixut que havia llegit era la guia telefònica.
El meu amic colombià estava convençut que quan morís la gent només recordaria les primeres línies dels seus llibres perquè era l’únic que n’havien llegit. Em va advertir que ni se m’acudís revelar la nostra amistat. A banda d’un anacronisme intolerable, era una mentida descomunal. Jo esgrimia el realisme màgic per justificar-me i ell em parlava de la hipocresia amb els morts. Si no el coneixia ni l’havia llegit prou, no calia que li escrivís un article el dia que no hi fos. I que ni em passés pel cap dir-li Gabo; allò era per als amics i no per a aprofitats d’última hora. Ah no! Vaig replicar que seguiria dient-li Gabo perquè quedava molt guai. Només de sentir aquell adjectiu tan infantil, en Gabo es va encendre i, pres per la còlera, em va fotre un calbot amb totes les seves forces. Per sort, no em va fer mal perquè aquella tarda estava sol, assegut en un banc i envoltat de closques de pipa.
