Publicitat
Publicitat

Per una Catalunya nova musical

Feu concursos, llistes, inventaris, consultes, plebiscitàries, declaracions unilaterals... Regaleu carquinyolis, recuits, cerveses, o pastissets de silicona. El que vulgueu, però mai apareixerà cap grup de música, cap cantant, de més enllà de la Panadella. Panadella, check point de la insonorització. Estop, control acústic.

Si un dia travesseu la duana entendreu per què Ponent, les Terres de Lleida, són el futur: estan per descobrir. Estan per sentir. Traieu-vos els taps de les orelles. Escombreu la cera estereotipada de botiga que perjura ecologia. El pseudovegetal no reconeix el vegetal veritable quan el té davant. Timpans en pilotes. Trepitgeu la Catalunya nova. Sentiu els passos de la criatura: “Ja s’ha acabat, la collita de l’any passat, amb lo Llangosto de Térmens, ho havíem comentat. Vam anar a buscar un parell de grams, però fins al final no vaig saber que eren de cavall”. És El Gitano de Balaguer. És el mariachi de Ponent. El veureu eternament amunt i avall amb un taüt negre. Us semblarà un Johnny Cash que es pentina el tupé al Segre al costat d’una màquina d’ensulfatar que fa versos. És l’ underground de l’ underground : lírica per la vena. Supervivent del boom de grups autòctons de Balaguer dels noranta, només el supera l’únic empelt de Bob Dylan i Lou Reed de Catalunya: Xavier Baró. Parla amb Rimbaud, Baudelaire i el flower power dels fruiters del Segrià. Des dels setanta ha llaurat poesia. Aquí el conreu es fa al revés. Aquí han esbrinat les flors la terra i n’han brotat uns músics. Fruits com Gasión - El Fill del Mestre: el nostre Dr. Jekyll i Mr. Hide. Sembla Kurt Cobain. Però no us enganyeu: hi trobareu branquillons de chanson, Dean Martin, Pablo Milanés, de flotadors punxats en piscines de secà... I més. És una nova sentimentalitat no collida encara per la nostra societat.

A l’arbre de la vora hi ha la nostra Isabella Rossellini que esgarrapa melangies a un paisatge de Blue velvet de préssec de vellut: Meritxell Gené. La seva veu s’ha begut tota la plana de Ponent. Cada paraula seva és un rostoll de tardor que crema el que mai diràs i un sarpat d’ametlles garapinyades en un sopar d’estiu que mastega esperança. Ha ressuscitat a Màrius Torres i el cel encara no es creu el miracle. Però si no creieu en el més enllà Renaldo & Clara és el pop d’una Lleida de boira que fa pam i pipa a Londres. Llàgrimes virolades de Peter Pan d’abric de llana. La cristalleria de tristesa-alegria sempre a punt de trencar-se: “Amb la calma em vestiré intentant no trencar les copes contra les nostres cares i almenys plorar en color”. Per als daltònics de l’ànima sapigueu que la Segarra és un desert de patata rossa a l’estiu i un camp de futbol amb samarretes de flors supporters a la primavera. Per tant és igual com salti al camp El Petit de Cal Eril [a la imatge]. A voltes veureu uns The Doors de secà o uns Beatles d’ordi. És igual: ells fan perforacions a la terra perquè el surrealisme és un invent lleidatà per superar la dura realitat: “Tres milions de munts de puntes de tub, dos mil matalassos de molles i punt, extremisme rural i olor de xiclet, soroll de tractors i olor de rostolls, per sempre més, per sempre més, per sempre més, sargantanes al sol...” Si esteu secs feu-vos un batut de licor d’alfals. Passeu per la ThermomixBuddy Holly, Little Richard, Stray Cats i Francesc Pujols i tindreu Lo Pardal Roquer: “M’he criat entre pagesos i carrinclons, homes que s’aferren a les seves tradicions, gent de terra, gent de foc. Sóc de l’oest de Catalunya, la terra on es pon el sol”.

El moixó demostra un fet no científic però real: Lleida és el punt de Catalunya que ha donat més rockers per metre quadrat. El rocker és un sentimental: un home atrapat entre una guitarra elèctrica i una aixada. El rocker és un poema a la dualitat. Això és el Far West. La gran planúria. Balanceig d’espiga de blat a la boca. L’aire apegalós del mai-passa-res. Passa un puça amb botes de cowboy que munta un gos com un cavall. El sol de Ponent és un ou ferrat. Rosta la nit el plat. Se sent un tret. Se sent un crit. Algú troba el cadàver. Havia de passar: la poesia s’ha carregat la prosa a Ponent. Ja ho diuen que la poesia és una arma carregada de futur. En temps de prosa Lleida ofereix poesia. La poesia sempre s’avança als temps. Ara que es vol un nou país, la històrica Catalunya Nova, que sempre ha estat la de la gent diferent, d’acció, dels pobres, però també de la sang nova, canta poesia: el so de Ponent. Escolta, Catalunya Vella, la veu d’un fill que canta en llengua no orientalitzada: canto en la llengua que m’ha donat la terra aspra. En aquesta llengua pocs t’han cantat: en l’altra, massa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF