Misc 15/05/2014

El Castor i les nostres energies

i
Miquel Carrillo
4 min

Els entrevistats es col·loquen disciplinadament davant la càmera, com fent una tanca davant el llançament d’un lliure directe. Al fons, a dotze milles de la platja de còdols blancs, un vaixell aturat a l’horitzó. La gent de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia ens explica la situació ràpidament: “Des del principi coneixien el risc sísmic, era l’únic aspecte que no els quadrava. Ha estat un projecte opac des que el van publicar al BOE un 2 d’agost, amb nocturnitat i traïdoria”. Només tenim un micro de corbata, el vent comença a bufar com sempre en el pitjor moment, tothom s’hi atansa per aportar alguna dada més: “Ens van dir que amb les boires del mar no es veuria a l’horitzó i l’impacte paisatgístic seria mínim. Boira al Delta, no en tenen ni idea!” Algú recorda: “Per sort, els terratrèmols van arribar just la setmana abans que en Florentino s’ho havia de vendre tot. Aleshores va sortir a la llum”.

Però Florentino Pérez, màxim accionista de l’empresa majoritària al consorci constructor del projecte Castor no perdrà un euro en l’operació. El contracte que va signar amb l’Estat la protegeix contra les seves pròpies negligències, una jugada rodona. Als mil set-cents milions d’euros que ha acabat costant se n’hi han d’afegir tres-cents més per desmantellar-la en cas que finalment no funcioni, com sembla que acabarà passant, després dels darrers informes tècnics que relacionen els sismes amb la injecció de gas al dipòsit. El ministre Soria confia encara que els dictàmens que han d’arribar d’altres institucions científiques nord-americanes posin en dubte el que és evident per a la gent de la Plataforma, ferma a no deixar passar la darrera agressió a les terres del sud: “Algú em deia que si això passés a prop de Barcelona ja s’hauria aturat fa temps”, rebla un dels jugadors a la barrera.

Continuem amb la nostra càmera, en la línia que ens porta des d’Alcanar fins a Riba-roja. En poc més de cent quilòmetres es produeix el 70% de l’electricitat que es consumeix a Catalunya. I tots els seus impactes també, esclar. Jesús Moncada ens va relatar el món que van destruir les parets construïdes sobre l’Ebre perquè s’aprofités el potencial hidroelèctric del riu. La visió dels impactes és ara un xic més fashion, com a mínim: quilòmetres quadrats de molins de vent ens evoquen la imatge arquetípica de la sostenibilitat, en un escenari propi de qualsevol pel·lícula de ciència-ficció. Així són les nostres energies i així les hem acceptat, com una penyora ineludible del progrés. Grans projectes i infraestructures que extreuen la força que fa girar el nostre món, construït d’esquena a aquests territoris, per molt nostrats que siguin. Sempre amb la connivència entre els grans interessos econòmics i l’Estat, i donant poques explicacions a una ciutadania que mai s’ha demanat res sobre el tema. Fins ara.

Dissabte assistíem a Reus a la presentació de la Xarxa per la Sobirania Energètica, una plataforma integrada per diferents entitats que proposa democratitzar i fer realment sostenible el nostre sistema energètic. Ja no és simplement anar a la defensiva i rebutjar els impactes en el nostre entorn directe, sinó veure tot el camp de joc: “Malgrat el descens del consum de gas a tot l’Estat des de la seva concepció fins ara, el Castor ha tirat endavant. A més, la inèrcia en la càrrega i la descàrrega, i el cost de cada operació, el qüestionen encara més”, rebla un dels activistes a la platja. Un corrent de fons reclama posar llum a les decisions estratègiques que ens afecten com a ciutadania, sense més actes de fe i rendicions davant coartades pseudocientífiques. “Tenim la tecnologia per fer correctament el fracking ”, escrivia l’exalcalde de Nova York Mike Bloomberg ahir en aquest mateix diari (¿us heu adonat la quantitat d’expolítics que influeixen a favor dels grans oligopolis energètics?). Potser sí, potser podem fer virgueries com reaprofitar un jaciment de crus pesants abandonat per la Shell als 80, per convertir-lo en un dipòsit regulador de la xarxa de gas. Però potser simplement no calia, o hauria estat un detall saber la veritat sobre els riscos des del principi, sense que fossin menystinguts interessadament. Sobretot si ens ha de costar 2.000 milions d’euros.

El 25 de maig, a més de triar un Parlament Europeu que haurà de replantejar-se seriosament quin model energètic construeix davant un Putin que tanca les aixetes del gas, podeu participar en el Multireferendum. Busqueu la vostra taula i decidiu, entre altres coses, si ens mereixem ser sobirans energèticament i decidir com administrar-nos i governar-nos energèticament per sobre dels interessos oligopòlics. Nosaltres hi serem, gravant el nostre documental Les nostres energies, i si ens veieu amb la nostra càmera us ho demanarem de ben segur.

stats