Enlloc està escrit que hi hagi una sola manera de fer-se gran. Enlloc està escrit que hi hagi un sol sistema, una sola concepció de societat, una sola mirada sobre el futur i una sola interpretació del present. Utilitzar la violència com a episodi social i polític constitueix un argument fal·laç que dificulta l’anàlisi objectiva del que està passant a Can Vies, però, malgrat que sigui denunciable, i fins i tot repugnant quan esdevé una estratègia de la tensió, no pot ser un argument per obviar l’anàlisi profunda dels problemes que ens afecten.
Barcelona és una ciutat d’èxit, la qual cosa, lluny de convertir-se en una fórmula màgica que ho resol tot, fàcilment esdevé una pauta immobilista que permet recollir-ne diàriament les rendes sense estar amatents als desequilibris ocults que s’hi generen. I aquests desequilibris, amagats sota el soroll mediàtic provinent del reconeixement internacional, sembren la llavor de conflictes mal resolts que exploten quan menys ens ho esperem.
La ciutat dels Jocs Olímpics, la joia de la Mediterrània creativa, acollidora i benestant, crea el seu propi monstre dotze anys després amb el Fòrum de les Cultures. Entre els dos esdeveniments van succeir dues coses importants. L’una va ser l’esclat d’internet i de la telefonia mòbil. L’altra, l’eclosió de la globalització amb tots els seus avatars: Davos i Porto Alegre. Lluny del discurs entotsolat dels esdeveniments olímpics, al Fòrum la cultura esdevé un contrast dialèctic i força polèmic entre política i espectacle, entre societat i mercat. El Fòrum s’organitza en plena guerra posicional entre Barcelona i Madrid -entre la construcció d’una capital financera i el desplegament d’una capital temàtica- i el dissenya un ajuntament socialista amb socis poc entusiastes. D’aquest mal mor el Fòrum, que es queda en un projecte fallit que no aconsegueix conciliar la Barcelona dels hotels, els congressos, el turisme i els rendiments immediats amb la Barcelona dels barris, del poc futur i dels joves polititzats a força de xarxa social i d’un cabal d’informació que circula al marge dels filtres habituals. A conseqüència de tot això, el Fòrum va constituir un festival de cultura institucional i d’alternatives igualment oficials.
El Fòrum és la mare dels ous, exactament de la mateixa manera que la telefonia mòbil i internet és el que permet a Madrid -a l’empara d’una estratègia política ben dissenyada pel govern d’Aznar- esdevenir una capital financera que troba la manera de competir amb una Barcelona d’economia diària i de cartellera internacional.
A Can Vies hi ha gent que fa 17 anys que construeix un projecte de vida. No és la vida que ensenyen a la universitat, ni la que et porta irremeiablement a voler ser empleat de La Caixa, oficinista a Mapfre o júnior etern a una consultora econòmica, però és una vida tan digna com les altres. Genera conflicte, esclar, però també el generen les noves emigracions, els bars musicals, les hipoteques o les multes abusives de la Guàrdia Urbana. La ciutat és conflicte, un debat permanent entre la gent de l’ordre establert i els que conceben l’ordre d’una altra manera. No cal fer escarafalls per una cosa tan evident com aquesta.
Les Cases de Creació que va posar en marxa l’últim ajuntament socialista ja sorgeixen de la qüestió okupa. Ara esdevenen contenidors creatius de dubtosa eficàcia cultural (tot i que aquest debat ja és d’una altra magnitud) perquè no generen cap solució de continuïtat que no sigui l’autoocupació. D’aquesta manera costa molt fer els salts de qualitat que Barcelona necessita fer per assegurar-se un futur mes enllà del que ens atorga el lideratge entre les “ciutats guais del món”.
Una de les virtuts dels països nòrdics és l’extraordinària convivència que s’hi ha assolit entre estils de vida diferents. Aquests països acostumen a saber que el client de les seves polítiques és el ciutadà, no pas el consistori. És un detall. Hi ha desenes de Can Vies a Berlín, Estocolm i Amsterdam, i els arquitectes, quan construeixen un equipament, miren per la seva funcionalitat, i no pas per guanyar un premi FAD a major glòria d’un dia d’inauguració. Només cal mirar els Transeuropean Halles per veure fins a quin punt sovint volem ser, o -esclar- aparentar ser, tòpics i nou-rics.
És curiós, però la política barcelonina sembla marcada per consistoris que busquen desesperadament la seva Diagonal.
