La resposta a aquesta qüestió és òbviament sí. El nostre Parlament, com moltes altres institucions polítiques, s’ha d’adaptar als nous temps i a la situació de crisi econòmica que estam patint. Ara bé, no m’ha agradat gens ni mica la manera com alguns actors polítics, començant pel Govern, han abordat la reforma.
Primerament, no em pareix respectuós amb el principi de separació de poders que sigui el Govern que, en roda de premsa, després d’una reunió de Consell de Govern i utilitzant l’eina política d’un projecte de llei, ens anunciï la proposta de reduir el nombre de diputats al Parlament en setze escons. A més a més, el requisit estatutari d’una majoria qualificada de dos terços de la cambra per aprovar una modificació d’aquesta envergadura ens situa davant la necessitat d’un consens que neixi de la mateixa institució o, per dir-ho més clarament, utilitzant la fórmula d’una proposició de llei pactada que tingui d’antuvi el suport de la majoria qualificada establerta a l’Estatut.
En qualsevol cas, no em ve de nou: a aquest govern li ha mancat finezza en la relació que ha mantingut amb la Mesa del Parlament, que veu com un òrgan més del Govern, submís i a les ordres de l’Executiu.
Des dels primers moments, quan el president Bauzá anuncia la intenció de retallar el nombre de diputats al Parlament, els dos grups de l’oposició ja hi digueren la seva, la qual cosa deixà sense possibilitats efectives que en aquest cas el president pogués convertir els seus desitjos en realitat. A partir d’aquí quedà clar que aquesta reforma entrava en via morta. Ara bé, per què aquesta insistència governamental?
La resposta és molt senzilla: aquesta legislatura té els dies comptats i a les acaballes cal fer un poc de demagògia per entretenir el Parlament i no parlar d’altres qüestions. Descendirem, per tant, uns quants graons més en la banalització del debat parlamentari: parlarem d’allò que no es farà.
Vist de què va realment aquest joc de mans governamental, vull aprofitar per no defugir la qüestió que encapçala aquest article. Al meu parer cal fer reformes al Parlament en àmbits importants i, a més a més, sense necessitat de modificar la Llei electoral.
Per començar, però, el nombre d’escons, ni tocar-lo! Qualsevol sap que això implicaria, atès el nostre sistema electoral regit per la regla d’Hondt, un empobriment democràtic en la mesura que reduiria la proporcionalitat. També cal recordar que el diferencial actual dels vots que es necessiten per elegir el diputat de Formentera comparat amb un diputat per Mallorca és d’u a cinc. Durant les primeres etapes de l’autonomia, un dels punts més conflictius fou el de la proporcionalitat i la paritat; reobrir aquest vell debat pot ser perillosíssim.
Una bona mesura, que alguns diputats de les primeres legislatures han apuntat i amb la qual jo estic plenament d’acord, és retornar al sistema d’elecció única de diputats al Parlament i consellers als consells insulars; és a dir, que els diputats elegits per cada illa siguin a la vegada consellers del Consell Insular de la seva illa. Aquest sistema funcionava relativament bé, sobretot si es podia renunciar a un dels dos càrrecs per dedicar-se amb més intensitat a una o altra institució.
Caldria també reformar el sistema de remuneració dels diputats. Les retribucions dels càrrecs públics s’ha d’adequar a la realitat econòmica de l’entorn i del moment que ens toca viure. Puc entendre que als portaveus i adjunts de portaveu els cal un sou digne per la tasca que els toca, però no que tots els diputats tinguin sou. El sistema de retribució per dietes de les primeres legislatures podria ser una bona opció.
Finalment, i aquí sí que som més punyent, cal recordar les assignacions als grups parlamentaris. El Parlament els ho facilita tot, i quan dic tot és tot: el que necessiten per tirar endavant la seva feina, però a més a més es beneficien d’unes assignacions que poden transferir directament als partits respectius sense cap mena de justificació. Això, juntament amb el personal eventual adscrit a cada grup parlamentari que no fa res al Parlament i que es dedica a fer feina per als respectius partits, ha esdevingut una vergonya per a la institució. No és utilitzant el Parlament com s’ha d’encarar el problema no resolt del finançament dels partits polítics, aquí i a tot l’Estat.
