Misc 06/11/2013

Carme Llull: "He dedicat vint anys a especialitzar-me i ara em diuen que em reinventi"

Desocupada Després de dos anys i mig sense feina, Carme Llull va començar un blog. Aquesta filòloga, a la qual mai no havia mancat el treball, donà l'esquena a la tan proclamada idea de reinventar-se, i va obrir un espai a la mida de la seva situació: 'Diari d'una desocupada'

Cristina Ros
3 min
La filòloga Carme Llull és la blogaire que escriu Diari d'una desocupada.

Mira enrere i troba vint anys dedicats a especialitzar-se, i sempre amb més feina de la que podia fer amb comoditat. Estudis superiors de filologia, postgrau, coordinadora de publicacions, correctora, articulista... Carme Llull és, des de fa mig any, l'autora del blog Diari d'una desocupada , l'expressió d'una realitat, senzilla i quotidiana, però no d'una manca d'activitat. El mateix que succeeix a 3,5 milions de persones que, a Espanya, són a les llistes dels aturats de llarga durada.

¿Són necessaris un parell d'anys sense feina per convertir-se en l'autora de Diari d'una desocupada ? Cal una presa de consciència?

És la necessitat de posar-se en marxa que sent tota persona que es farta d'enviar currículums, que veu com se li acaba la prestació de l'atur... És una sortida -molt econòmica, per cert- que et fa seguir atenta, observar el món i observar-te, i reprendre l'activitat. I és una manera de treure't el rovell que la desocupació laboral et posa a sobre. El Diari d'una desocupada respon a la necessitat de tornar-me a fer visible.

Hi escriu en tercera persona, com si la cosa no anàs amb vostè.

Des del primer dia vaig decidir escriure aquest diari en tercera persona per distanciar-me'n, per poder mantenir una certa objectivitat i perquè vull transmetre unes vivències que poden no ser exclusivament personals. Hi ha molta gent, massa gent, que està en la mateixa situació, persones a les quals incloc i altres que s'hi poden sentir reflectides.

Ho copio d'una de les primeres entrades del seu blog: "Per desídia, per deixadesa, havia bandejat un somni de dedicació a la literatura. I havia oblidat que l'exercici de l'escriptura li planteja reptes i satisfaccions als quals havia anat renunciant".

Les primeres entrades eren les d'una persona que ha estat ficada en un pou més de dos anys, i que se n'adona que dins un pou no s'hi pot viure. Una no pot viure permanentment en el dol, en el desànim, i el meu caràcter no es defineix per la resignació. D'aquí que m'aferràs a la vella vocació d'escriure, de contar una història que pugui interessar a algú que no em coneix.

Vostè sempre havia treballat en el món editorial: en la coordinació de publicacions, correcció de textos, articles per a diaris. Si no hi troba feina ara, per què no es reinventa?

Això ens diuen, que ens reinventem. Miri: tenc 47 anys, he dedicat vint anys de la meva vida a especialitzar-me, a saber fer la meva feina. Reinventar-me? ¿És que ja pus mai més faran falta bons correctors de textos? ¿És que ja no es necessitarà ningú que sàpiga coordinar publicacions? Si és així, i sembla que ho és perquè el món editorial treu gent al carrer a les totes, potser no em quedarà més remei que reinventar-me. Però si tothom es reinventa, de professionals amb experiència en quedaran ben pocs.

Clar que amb 47 anys...

Amb 47 anys ja no compleixes el requisit indispensable de la immensa majoria d'ofertes de treball, que és tenir 40 anys o menys, millor menys. No serveix que tenguis estudis superiors i de postgrau. Tampoc no serveix l'experiència, ni que mai abans no t'hagués faltat la feina. En el meu cas, és així, sempre vaig tenir treball fix, a més d'encàrrecs a voler. Estam bojos, perquè ara resulta que em diuen que tenc massa currículum per accedir a segons quines feines.

En canvi, als joves els diuen que no en tenen, de currículum.

L'atur juvenil és molt preocupant, molt, però també ho és que hi hagi més de dos milions de persones amb anys d'experiència que estan sense feina. Moltes d'aquestes persones som professionals als quals, en una situació de normalitat, ens queden vint anys bons de vida laboral. I, per a més inri, el mal és que hi va haver èpoques que estar sense feina era cosa de dos dies. Ara ho sol ser d'anys.

El blog té realment, com vostè ha escrit, efectes terapèutics?

Al manco és una manera de no plorar. Encara que, darrerament, no sé si gràcies al Diari d'una desocupada , m'han sortit algunes col·laboracions esporàdiques, com a la revista Serra d'Or , i alguns petits encàrrecs, és una situació de gran incertesa. Tot i així, tenc ocasió de fer coses que m'agraden: passejar en bicicleta, cuinar... I contar-ho.

Darrerament ha escrit que hauria de canviar el nom del blog, perquè ni és un diari, ni ho és d'una desocupada. Ens ho explica?

No és un diari perquè no aconsegueixo mantenir la constància. I no puc, sobretot, perquè realment no estic desocupada, si per això s'entén una manca absoluta d'activitat. A moltes de les persones que l'Estat inclou a les llistes de desocupats ens passa el mateix que als jubilats, que acabes essent el mosso dels encàrrecs de tota la família, qui acaba guardant els nebots o els néts. Un dels problemes dels desocupats pot ser la falta de temps. Tenim nanojobs . En tot cas, tant de bo arribi el dia d'escriure el Diari d'una exdesocupada .

stats