L’any 1865 Víctor Balaguer publicava Las calles de Barcelona, una extensa i documentada història del nomenclàtor urbà. M’interessa particularment l’entrada dedicada al carrer de Floridablanca. Balaguer hi va sentir la necessitat d’explicar la proposta que va enviar al consistori municipal el 1863 per establir un nou nomenclàtor per als futurs carrers de l’Eixample. Es justifica per la inclusió de noms aliens a les glòries catalanes, com Floridablanca, Sepúlveda o Pelayo, que distorsionen la creació d’una “representación gloriosa de la fisonomía de Cataluña ”. Aquesta “ representación gloriosa ” va des del Consell de Cent fins a Wad-Ras, passant pel Bruc, Pujades, Villarroel i Aragó.
La construcció d’una representació catalana en l’urbanisme barceloní és una manera especial però efectiva de concebre un lloc de memòria. Els llocs de memòria, tal com els va teoritzar l’historiador francès Pierre Nora, són símbols de qualsevol tipologia que serveixen per a la comprensió, complementació o encarnació de la identitat o la nació. Albert Balcells en va fer l’estudi aplicat al cas català el 2008, per bé que els principals especialistes en llocs de memòria dels catalans són Stéphane Michonneau i Ricardo García Cárcel.
Justament, va ser Stéphane Michonneau qui l’any 2007 dissertava en un col·loqui a Madrid sobre com havia de ser el lloc de memòria del segle XXI. La característica fonamental era la del diàleg entre el lloc de memòria i l’altre -ja sigui el visitant o el ciutadà-. Michonneau considerava que l’era dels llocs de memòria estàtics havia de desaparèixer; el lloc de memòria es fonia amb l’entorn, es convertia en un punt viu i dinàmic del seu emplaçament, i era capaç de generar contingut. Sis anys després d’aquell col·loqui a Madrid, els catalans s’han acabat dotant del lloc de memòria que Michonneau descrivia en la seva idealitat commemorativa del segle XXI: és el Born.
El Born és un nou lloc de memòria dels catalans. Com el nom dels carrers de Barcelona, el Born ha tingut el seu (re)constructor de la geografia de la memòria, que és Quim Torra. Torra té una idea nítida i precisa de què ha de ser el Born, de la mateixa manera que Balaguer sabia quina història havia d’explicar el nomenclàtor de la nova Barcelona de la trama de Cerdà. En tant que monument viu, el jaciment arqueològic del segle XVIII s’incorpora dins un centre cultural, embolcallat per la bombonera neoclàssica del mercat de Fontserè. Aquest centre cultural és el que dota les pedres del 1714 d’un missatge dinàmic. Són les pedres que es revesteixen ja sigui de la música d’ Egmont, interpretada recentment per l’Orquestra del Montsalvat, ja sigui per la política i l’alta intel·lectualitat del cicle D.O. Europa.
Em trobo amb Quim Torra. La seva idea del Born es desgrana amb una gran facilitat. Em parla d’un espai històric, urbà, català, cosmopolita, popular, d’identitat. No li fa por la paraula identitat. En l’aspiració del Born a ser un lloc de memòria inserit en el seu espai, espera absorbir un parell de llocs de memòria més i construir una representació nacional triangular. Es tracta del Fossar de les Moreres i del Parlament de Catalunya. Són dos llocs de memòria del vell estil, estàtics, monumentals, que no dialoguen amb el visitant. El Fossar de les Moreres té l’agreujant d’haver estat trinxat per la mala gestió i la manca de sensibilitat. Així, el Born s’alça com la representació nacional més reeixida en la geografia commemorant del nacionalisme català.
Amb tot, no s’ha d’oblidar en cap moment que el fonament més habitual de tot lloc de memòria, de tota representació nacional és la història. El Born, per reeixit que sigui, no es pot dissociar de la representació històrica a la qual serveix, que és el 1714, i encara més, l’Onze de Setembre. La representació nacional del 1714 és estàtica, i ideològicament incòmoda per a un nacionalisme català que tendeix al progressisme o que ha estat disciplinat per la correcció del pensament polític. En tant que glòria catalana, té un regust romàntic. Torra és conscient del bagatge que representa la representació nacional del Born. Tot esquivant les arrels romàntiques, de la Renaixença, Torra es projecta en una idea de civilitat republicana. El seu lloc de memòria del Born podria sorgir de la ment d’algun dels prohoms radical-republicans de la III República francesa trasplantat a la Catalunya del segle XXI.
De la mateixa manera que el Born lliga la seva sort a la representació del 1714, el 1714 ha tingut èxit en tant que fet històric lligat a la identitat catalana i al nacionalisme. Balaguer creia que Catalunya, l’essència superior d’espanyolitat enfront de Castella, havia de liderar Espanya. Va incorporar com a glòries catalanes els setges de Girona del 1808 i 1809, i la batalla del Bruc, fets històrics de la Guerra del Francès. Són representacions històriques que el catalanisme ha rebutjat sempre, amb excepcions.
La persistència de la representació nacional catalana del 1714 rau en el seu efecte “Catalunya hora 0” en la història. Però el declivi d’aquest lloc de memòria podria ser possible, comparable a l’oblit d’altres gestes. I l’hipotètic declivi de la fortuna del 1714 arribaria amb una segona “Catalunya hora 0”, que és la independència. El futur lloc de memòria dels catalans.
