“Té un mal lleig”, sentia dir de petit, enigmàticament. Tota societat genera formes complexes d’autoengany, i tard o d’hora les acaba codificant. Qualsevol persona de la meva generació sap què volia dir, allò del “mal lleig”. No es tractava d’un eufemisme -aquesta fóra la lectura superficial- sinó d’un no voler mirar. Hi ha un territori confús on conflueixen la indignació i la hipocresia, la falsa superioritat moral i la impostura, la realitat i la ficció, la por i la inconsciència. Les tensions de la societat medieval europea se solien resoldre apel·lant al jueu imaginari: era ell qui enverinava els pous, qui s’emportava els nens, qui expandia la pesta, qui causava la sequera. Ara aquesta funció la fan entitats difuses i alhora omnipotents: el Club Bilderberg, “el sistema”, “els mercats”. La llista creix imparablement, cosa que té un punt de risible: massa competència entre poders ocults. Fa uns anys, de Fu Manxú només n’hi havia un. Ara són legió.
A l’albada de la Modernitat, al segle XVI, els occidentals vam trobar una manera de ser crítics amb nosaltres mateixos però sense prendre mal. Gràcies al prestigi de la llunyania, a la impossibilitat de corroborar el que explicaven els cronistes sobre el Nou Món, va sorgir un tipus de literatura que permetia una crítica social severa i alhora innòcua. Només es tractava d’assumir una ficció i portar-la fins a les últimes conseqüències. Els bons salvatges eren bells i esvelts com una estàtua grega, parlaven com els filòsofs de l’Antiguitat, eren justos i austers com els primers anacoretes. Podien alliçonar els corromputs occidentals, que estaven encantats de ser humiliats uns instants: era el preu que calia pagar per tenir una societat contenta i enganyada. De fet, hi havia una continuïtat amb els Carnestoltes medievals, on la transgressió servia justament per legitimar l’ordre. Aquests dies hem vist coses tan semblants! Gràcies als mestretites habituals, els bons salvatges 2.0 han generat llargues peroracions sobre “la cultura alternativa” o “l’autogestió de l’espai públic antipatriarcal”.
Aquest teatret, que li ha sortit car al contribuent, ha servit per arrebossar tòpics amb engrunes ja revingudes provinents d’altres tòpics arnats. És el territori ideal del nou analfabetisme digital, el que mastega, torsiona, regurgita i es torna a empassar la fraseologia que ha llegit al Twitter o ha escoltat a les tertúlies, i l’arriba a assumir com una idea pròpia que, un cop reciclada, torna al circuit del Twitter o dels comentaris als diaris, com l’aigua que va de les vies urinàries al vàter, i del vàter a la claveguera, i de la claveguera al mar, i del mar al núvol, i torna finalment a l’aixeta. I és així com de l’aixeta torna a sortir, ja neta i transparent, “la cultura alternativa”, “l’autogestió de l’espai públic antipatriarcal”, “la violència immobiliària”... Transfigurat de vegades en periodista intrèpid i d’altres en professor subversiu, el mestretites postmodern sap transformar un obtús marginal que no va acabar l’ESO en un membre de l’Escola de Frankfurt que alliçona la societat i s’expressa davant la càmera amb el narcisisme d’un petit inquisidor. Això sí: promou una catarsi col·lectiva que evita la solució real dels problemes. Per això el necessitem.
Quin és el rerefons d’aquest fangar, tan confús i insubstancial? És probable que m’equivoqui -tant de bo sigui així- però només hi sé veure una societat decadent, fatigada o potser mandrosa, irresponsable fins a límits ruboritzadors. No ho dic en un to apocalíptic, ni tan sols preocupat: tot plegat és comèdia. Cada època necessita uns putxinel·lis específics per sentir determinades emocions, que són iguals des que el món és món. Ha variat el format, certament, però la funció és la mateixa. Hi ha un titella que s’adreça a la canalla i pregunta: “Heu vist el llop?” I quan el llop treu el seu capet de paper maixé per l’altra banda del petit escenari, els nens criden, excitats: “És darrere teu!!!” Tots la recordem, aquesta sensació: resulta alhora histèrica i relaxant. El resultat és contradictòriament plaent. Sembla que necessitem aquestes històries de totes passades. L’únic peatge és la fabulació: veure bons salvatges on hi ha anodins inadaptats socials que fa tot just un segle, durant la Setmana Tràgica, haurien ballat amb les mòmies profanades als convents. Penso que es tracta d’un preu raonable, incloent-hi el de les destrosses urbanes. I per això el paguem rient: perquè, fent la mateixa funció narcòtica, és més saludable que l’alcohol, les drogues o els ansiolítics.
