Berlusconi condemnat. Una sentència tanca l'època oberta fa vint anys per un altre cúmul de sentències, les de Mani Pulite. De Craxi a Berlusconi. D'un exiliat a Tunis a un condemnat per frau fiscal. Decididament, Montesquieu no ha mort al meu país i els darrers dies s'ha pres un Red Bull. Ara, parlar de Berlusconi és com parlar de futbol, la cosa més semblant a la religió ara com ara. I, si recordem que hi ha gent que continua reafirmant-se en el discurs que Cristiano és millor que Messi, podrem entendre que la decisió judicial no canviarà l'opinió de molts italians. En les últimes eleccions, el Cavaliere va recollir més de deu milions de vots, i la situació no era gaire diferent d'ara. Esclar que avui tenim una important condemna, però Berlusconi era el mateix d'aquells dies, amb aquella cara plasticosa (reso cada nit per no somiar-hi), el seu conflicte d'interessos d'impossible solució i la seva moralitat dubtosa, que va omplir de concubines el Parlament. Un home que (ho sento) quan va irrompre en la política italiana va representar una ventada d'aire fresc en un panorama estancat, on els partits tradicionals feien pena: una esquerra que seguia vivint de la renda del postfeixisme sense proposar res de concret i una Democràcia Cristiana que governava com un Leviatan inexorable. Després de Mani Pulite, molts van posar la seva confiança en aquest home que es prometia dinàmic, modern i temptador. Va disposar de vint anys per poder canviar Itàlia. I Vent'anni dopo (gran llibre de Dumas) podem dir que ha fallat, justament ara, quan governa amb l'esquerra en un executiu desnatat i precuinat amb el principal objectiu de fer front al moviment de Beppe Grillo. Quina ingenuïtat, de totes maneres, pensar que Berlusconi va ser l'únic responsable dels problemes italians de les últimes dues dècades! D'aquesta manera s'ha trobat l'excusa perfecta, l'alleujament infal·lible que salva el cul a tothom. ¿Crisi econòmica? Culpa de Berlusconi. ¿Els joves han d'emigrar? Culpa de Berlusconi. ¿Pompeia cau? Culpa de Berlusconi. Quina ingenuïtat cometem, repeteixo, deixant de banda els anys de govern de l'esquerra (amb l 'hosannat Prodi, que va fer silenciosament danys monumentals), o la sagrada llei que diu que cada polític subsisteix només si representa una part real de la societat. Berlusconi és una creació de la societat italiana i no serà segurament una condemna la que solucionarà els problemes d'una nació confosa. D'altra banda, hi ha la possibilitat que l'hàbil Cavaliere sàpiga aprofitar-se dels esdeveniments presentant-se com un màrtir perseguit per una magistratura "comunista" i desencadeni unes noves eleccions. I, si és inhabilitat, creiem que no cal fer política activa per influir en el país. Pensem en Grillo, protagonista indiscutible i que no té cap càrrec al Parlament perquè l'estatut del seu partit no ho permet (va ser condemnat per homicidi involuntari arran d'un accident de cotxe).
Ara bé, estic molt content i orgullós que Rubalcaba hagi acusat Rajoy de voler berlusconitzar la política espanyola. Sí, perquè vol dir que el meu país continua sent un misteri fins i tot per a una persona intel·ligent i experta com el cap de l'oposició del PSOE. ¿Podem trobar, doncs, alguna semblança entre Berlusconi i Rajoy? ¿Alguna semblança entre una dreta operada ( hortera , ho admeto) i una dreta que no ha descobert encara un xampú Head and Shoulders que li podria solucionar problemes de caspa persistents? ¿Us imagineu un Berlusconi cobrant un sobresou de dos o tres mil euros al mes? Patètic. Un home que s'ha fet lleis a la seva mida... cobrant uns diners apuntats a mà en una llibreta! No em feu riure, el Cavaliere és d'una pasta (mai més ben dit) ben diferent. I la seva culpa, pot ser fins i tot involuntària, no és haver governat amb lleis ad personam , no és haver estat símbol d'una Itàlia corrupta i fàcil diana utilitzada de manera interessada per poder atacar el nostre país (¿recordeu com el van fustigar per poder substituir-lo per Monti?). Ell és culpable d'haver reduït el debat polític dels últims vint anys a ser-li o no favorable, ser o no ser berlusconià, i d'haver drogat així una societat que no va saber superar aquest dilema i no va poder donar vida a una esquerra ni a una dreta modernes. I si la tragicomèdia, com sembla, no s'ha acabat, a veure quin Deus ex machina ens podem esperar. Atenció, de totes maneres, als italians que comencen a perdre la paciència. Fa poc han estat capaços de votar un excòmic pelut. Això sí, sense caspa.
