I no és cap cosa bona
perdre un al·lot pes camí,
d'ençà que me passà a mi
estim més sa meva dona.
Dos adults de prop de quaranta anys i quasi quinze de convivència callen davant el circumspecte i lacònic ginecòleg: "La decisió és vostra, no us diré el que heu de fer, el fetus presenta unes greus malformacions irreversibles. Estam fora de les setmanes legals per interrompre l'embaràs, però, si així ho decidiu, es reunirà un tribunal mèdic que avaluarà el vostre cas i decidirà si es pot fer o no. És la llei".
-Un tribunal ho ha de decidir? I si no es pot interrompre? -Demana, aterrada, la dona.
Enmig dels enderrocs del món acabat d'esbucar s'ha de prendre una decisió, i tothom, tothom que se l'hagi hagut de plantejar, sap que no és cap festa. Tots els esquemes previs, tot allò pel que un s'havia preparat, totes les opinions alegrement vessades i totes les morals alimentades, tot se'n va, en dos minuts, a la merda més absoluta. I quan veus que ni una mare gosa aconsellar sa filla mai ja no tornaràs a ser la mateixa persona. La nafra a l'ànima romandrà fixada com les anelles que a les soques dels arbres senyen els anys de vida. I amb tot això, l'únic que pots esperar de l'Estat on vius és, simplement, que et respecti, a tu i al teu dolor.
No m'ho han contat això, ho he viscut en carn pròpia. I just de considerar la decisió ja em féu ser conscient del que significa. Dies abans de decidir-nos, la mare natura donà per acabat un agònic embaràs que en sis mesos mai no havia donat cap esperança clara d'arribar a bon port i ens evità haver de decidir si interrompre'l o no. Jo li dic mare natura, altres li diuen Déu, aquest mateix Déu que creà la vida, i també la raó i la ciència per al benestar i la salut.
Aquest Déu i els seus ministres que empren el seu Nom en va, i de la manera més grollera insulten i criminalitzen les dones privant-les del dret individual a decidir sobre el seu cos; insulten i criminalitzen els que estimen sense complexos; insulten i criminalitzen els que tenen pàtria diferent de la seva; i al mateix temps, menteixen els jutges, consideren que els lladres del túnel de Sóller dicten lliçons magistrals, o que mestres, metges i ciutadans blasfemen quan diuen prou.
M'és igual si sou de l'Opus, de Falange, Legionarios de Cristo o una catefa de beats falsos, només us deman que deixeu el vostre fanatisme dins els armaris on amagau les vostres veritats, les vostres pistoles, els vostres doblers negres, els i les vostres amants, la vostra rancúnia i també les ecografies dels vostres avortaments.
Em vessa la ràbia, però encara no tant com per desitjar a les vostres filles un embaràs com el sofert a ca nostra. Avui, que del nostre segon part en celebram nou mesos de feliç criatura, us puc dir, ben a la cara, que després d'un avortament hi ha vida. La desitjada. I en veure créixer una filla tan sana i feliç, un es fa el ferm propòsit de procurar-li una vida igual de saludable, i un món que la respecti com a pacient, com a alumna i per damunt de tot, com a dona.
