Misc 18/08/2013

Bartomeu Fiol, dos anys després (bis)

i
Sebastià Alzamora
2 min

Ara que ha fet dos anys de la seva mort, no crec que ningú em surti al pas si dic que Bartomeu Fiol va ser i és un dels millors poetes que han escrit en llengua catalana en les últimes dècades, i possiblement el que tenia una personalitat artística més singular. La seva relació amb la parenta pobra (que era com ell acostumava a referir-se a la poesia) era gairebé de militància: com a creador, naturalment, però també com a difusor, promotor o com a crític. Entenia la poesia com una via de coneixement i de recerca, i també com un acte de comunicació que no es consumava fins que el text no arribava a la intel·ligència del lector. Això significa rigor i voluntat d'aprofundiment: uns principis que segurament no es troben a l'ordre del dia, però sí als fonaments de la seva obra, tan extensa i tan valuosa.

Sobretot, Fiol va ser un resistent. Va passar gairebé quatre dècades publicant llibres de poesia sense que ningú en fes ni cas. Va haver de suportar que Llorenç Villalonga el caricaturitzés sota el personatge de Bob, el poeta oligofrènic. Va entomar estoicament la incomprensió dels uns i els altres, mentre s'anaven succeint les modes i les teories literàries, sense que ningú mostrés cap interès per incorporar-lo a files. Tal com va escriure el seu bon amic Baltasar Porcel, en un important pròleg al llibre Cave carmina, cape canes , "si Bartomeu Fiol escriu tot sol, si camina tot sol, en paga les conseqüències igualment tot sol".

Justament, a partir de la publicació de Cave carmina... , l'any 1998, van començar a canviar les coses pel que fa a la recepció de la poesia de Fiol. A més del pròleg d'en Porcel, aviat es van afegir altres veus de pes (la de Sam Abrams, la de Valentí Puig, la d'Enric Casasses) a proclamar i a reclamar el reconeixement de la grandesa creativa de Fiol. Va ser així com Isidor Cònsul, aleshores director literari de l'editorial Proa, es va decidir a dur a terme un pla de recuperació de la seva poesia que es va concretar en una escrupolosa obra completa formada pels volums Camps de marina i suburbials , Cròniques bàrbares , Canalla lluny de Grècia i Carants .

L'obra de Bartomeu Fiol, doncs, es troba disponible i a l'abast de qui la vulgui conèixer. Una altra cosa és que, en fer-ho, els lectors puguin sentir-se desconcertats davant d'una poesia que renuncia expressament a tota intenció estetitzant (i que per això mateix resulta estèticament fascinadora) per cedir tota la seva potència a favor de la indagació entorn de la complexitat de l'ésser humà i del món que habita. Per això el lector es troba, meravellat, amb poemes habitats per personatges insòlits, marededéus improbables i angelots de guix. Pàgines farcides de pregàries salvatges, aforismes rotunds i cançons marcianes, que es vehiculen a través d'un estil que barreja idiomes, formes d'escriptura, cultismes, col·loquialismes i dialectalismes. En resum, un exercici de llibertat creativa fecund i enlluernador. Ningú ha escrit com Bartomeu Fiol, i és ben segur que mai més ningú tornarà a fer-ho.

stats