Semblava que el PP havia aconseguit relegar-lo a un segon pla de l’actualitat, però ja el tornem a tenir aquí, en plena forma. En la seva dotzena (dotzena!) declaració davant del jutge Ruz, l’extresorer del PP Luis Bárcenas va donar una mica d’acceleració al seu pla de revelació de secrets per fascicles. I fou així com el fascicle d’ahir va ser especialment gruixut, revelador i commovedor. El seu contingut el resumeix aquest titular del nostre diari: “Luis Bárcenas diu al jutge que el PP tenia caixes B a totes les províncies i regions”. No una caixa B, sinó unes quantes desenes, totes operant de manera simultània i coordinada. Un prodigi d’enginyeria financera aplicada al frau de diners públics a l’engròs, que el mateix Bárcenas va dirigir i orquestrar durant molts d’anys, fins que la dimensió de la seva figura ja no va cabre dins els esquemes de Dolores de Cospedal.
Naturalment que tota acusació ha de ser validada amb proves, però no cal ser cap geni per entendre que Bárcenas, per una vegada en la seva vida, podria estar dient la veritat. Tots els que hem tingut el plaer de ser governats en un moment o altre de la nostra vida pel PP sabem que la caixa B no és que existeixi, sinó que es dóna per feta. Després de llegir la declaració de Bárcenas, és normal que ens preguntem quin governant del PP no ha tingut una caixa B prou decent per satisfer les demandes d’amics, coneguts i simpatitzants, o per convèncer les voluntats que titubejaven davant d’una operació urbanística o altra. Semblaria que a nivell estatal, autonòmic o municipal la caixa B ha estat i és l’instrument per antonomàsia de l’estil del govern del PP. De la del PSOE i d’altres partits petits o locals també, però s’ha de reconèixer que el PP ha sabut manejar el recurs de la caixa B amb singular virtuosisme. Pel que ens diu Bárcenas, si la caixa B fos un violoncel, el PP en seria l’Escola Russa. I ell seria Rostropóvitx.
Fa molt de temps que els dos principals partits polítics espanyols varen substituir la ideologia per la caixa B. Als ajuntaments, a les diputacions, als consells comarcals, als consells insulars, als governs autonòmics: allà on fos possible instaurar una caixa B, allà va ser instaurada. De la major o menor fortuna amb què el PP o el PSOE gestionen en cada moment la seva caixa B (que afecta particulars, però també grans empreses, grans entitats bancàries i grans societats d’inversió) en depèn principalment el fet que en cada moment ocupi el poder un partit o un altre. Poca broma amb la caixa B, perquè se’n deriven conseqüències molt serioses.
El que va dir ahir Bárcenas no és res que no sigui de domini públic, però la novetat és que mai no ho havia dit un extresorer del partit més important d’Espanya davant de la justícia. No ho va dir a canvi de res, perquè aquesta mena de gent no fa res mai gratuïtament. Ho va dir per mirar de salvar el que pugui d’una fortuna que com a mínim comprèn 40 milions d’euros dipositats en paradisos fiscals, més el que encara no coneixem. Però no deixa de ser agradable sentir cantar un dels ocellots que fa tant de temps que se’ns mengen les entranyes.
