Misc 08/09/2014

Barcelona, ‘touristic point’

i
Xavier Marcé
3 min

El que passa a Barcelona, dia sí dia no, no deixa de ser el reflex inevitable d’un determinat model de governança. Can Vies és la metàfora de la ciutat que es mira cap endins, que planteja els seus conflictes generacionals entre l’autogestió i els dubtes sobre un sistema en crisi que genera poques expectatives i té poca credibilitat. La Barceloneta, a l’altra banda, és la metàfora dels beneficis econòmics marginals que apareixen en una ciutat que es projecta cap enfora a la recerca de tota mena de marges sobre el menú oficial del turisme institucionalitzat.

La Chungking Mansions és un edifici mític ubicat al centre exacte de Kowloon, a Hong Kong, que exemplifica perfectament el que Barcelona encara no ha resolt. Es tracta d’un edifici de més de trenta pisos, la major part dels quals són pensions de mala mort. El seu immens hall d’entrada és una successió de botiguetes de mala mort on pots canviar diners, hi pots menjar, comprar un pollastre viu o un rellotge falsificat, fer-te un visat exprés per entrar a la Xina continental o encarregar un vestit d’imitació d’Armani per 80 euros. Cada nit hi pots observar llargues cues per agafar els dos únics ascensors que et conduiran a una habitació de 3,5 metres quadrats on dormiràs, si pots, per quatre duros. A la cua s’hi barregen motxillers europeus, treballadors filipins, homes i dones de color i tota mena d’eterns emigrants a la recerca d’un petit sou que alimenti la família d’origen, que espera i malviu igualment al lloc d’origen. La Chungking és a cent metres de l’Hotel Península -una de les joies del luxe asiàtic, on has de portar corbata per fer un gintònic- i a menys de cinquanta metres de dos o tres altres hotels de cinc estrelles -més condescendents, això sí, amb la vestimenta de l’aperitiu.

La barreja és espectacular, però no genera cap conflicte greu. No sembla que ningú es queixi, tret de les aparicions més o menys sovintejades de la policia per aclarir algun estrany misteri succeït en alguna de les múltiples pensions de l’edifici. La gràcia d’aquest edifici és que condensa amb eficiència les moltes pulsions que conviuen en una ciutat cosmopolita, dotada de rigorosos costums ancestrals i alhora d’una tolerància gairebé exagerada davant del luxe i del turisme fashion.

No és possible resoldre amb eficiència i sobretot dotar d’estabilitat els conflictes d’una ciutat que vol esprémer la mamella del turisme multiclassista i mantenir alhora el rigor de la vida pròpia: no ho és si no es té un projecte sociocultural que asseguri un diàleg permanent entre identitat i innovació, entre passat i futur, entre cultura i espectacle.

No és evident que les coses funcionin a la Barcelona actual, i podem posar-ne exemples per explicar-ho. Per començar, el model de gestió descentralitzat que va posar en marxa l’alcalde Maragall, que atorga als barris un enorme pes sociopolític, en contrast amb uns departaments centrals que administren la Barcelona mainstream, trontolla. Ens trobem davant de dues Barcelones que no es comuniquen, però el més greu és que la dels barris no sembla capaç de preveure els conflictes que esclataran a curt termini.

A més, els barcelonins no tenen una percepció clara d’on van a parar les rendes que produeix el turisme creixent. No sembla plausible parlar d’una Barcelona post-Mobile més rica en capital humà que abans, ni es percep una acumulació de capital públic destinada objectivament a generar millores socials. Al contrari: Barcelona explica, sorprenentment, que genera superàvits.

L’aportació neta de valor afegit del turisme per a la ciutat és francament baixa, però el més greu és que, si existeix, no s’explica, la qual cosa incrementa la sensació general de ciutat com a parc temàtic. Que Barcelona només tingui dos teatres oberts -tots dos de petit aforament i òbviament cap d’ells públic- al mes d’agost és un símptoma d’aquesta realitat. ¿Algú podria imaginar una cosa semblant en qualsevol capital europea?

Als polítics tradicionals els resulta molt difícil explicar les seves propostes amb credibilitat, perquè el ciutadà ja no es deixa seduir per un mercat d’idees més o menys repetides que esdevenen fum a l’hora de la gestió real. El problema rau en la governança: calen noves estructures que obliguin indefectiblement a fer les coses -potser en, alguns casos, les mateixes- d’una manera diferent.

stats