Publicitat
Publicitat

Les Balears i Catalunya, tanmateix tan a prop

Al llarg del mes de març, la Fundació Emili Darder i l’Ateneu Pere Mascaró organitzaren tres col·loquis al Club Diario de Mallorca sota el títol El futur de les Illes Balears i el País Valencià davant el procés sobiranista de Catalunya. La cultura i la llengua, la societat i l’economia, i finalment la política, varen ser els temes que hi foren tractats. L’assistència de públic, prou heterogeni, fou molt considerable, fet que demostra que almenys hi ha una minoria gens insignificant que té un vertader interès per l’assumpte. A més, alguns dels ponents externs eren personatges coneguts i reconeguts que tenen els seus seguidors a Mallorca. Sobretot era el cas de Jordi Pujol, Joan Francesc Mira i Vicenç Villatoro.

Projectar el contingut d’una de les intervencions -en concret la que va fer referència a la cultura i la llengua- més enllà de la sala del Club Diario de Mallorca crec que pot ser oportú en la mesura que hi ha ciutadans amb consciència de país que viuen l’actual procés sobiranista català entre l’expectativa i la preocupació. La primera pregunta que ens hem de fer és si en les relacions entre les Balears i Catalunya hi ha hagut al llarg dels darrers cent cinquanta anys unes constants dominants. Segons el meu parer, és claríssim que sí. N’assenyalaria cinc. La primera, tot el que ha anat succeint a Catalunya, molt especialment a Barcelona, almenys en matèria cultural i lingüística, i en el terreny del pensament polític centrat en l’afirmació nacional i en la reivindicació de l’autogovern -i també en altres àmbits diversos-, s’ha projectat sobre les Balears i, en conseqüència, hi ha tengut repercussions.

La segona, tot el que ha anat venint des de Catalunya ha estat objecte d’una adaptació sociològica i sociopolítica, per tal de donar-li una major operativitat pràctica dins la nova realitat en què havia de desenvolupar-se.

La tercera, els corrents culturals i ideològics que les Balears han incorporat a partir de l’estímul de la vitalitat creativa de Barcelona, en general s’han manifestat, en comparació amb el seu lloc d’origen, amb un cert retard, amb un menor nivell d’arrelament, amb més poca transversalitat i amb un molt menor suport polític.

La quarta, els abans esmentats corrents culturals i ideològics en tots els casos han contribuït al desenvolupament creatiu de la llengua, la cultura i la personalitat històrica de cada una de les Balears. L’explicació és ben lògica: ha estat així perquè un territori i l’altre comparteixen la mateixa identitat primigènia i perquè igualment ambdós han patit l’hostilitat d’un mateix Estat, el qual els ha aplicat mesures repressives semblants. Contràriament, el que ens ha arribat des de Madrid, fins i tot en el cas de propostes ideològiques progressistes i socialment i políticament alliberadores, ha contribuït, amb premeditació activa o a causa de la força de la inèrcia, a la despersonalització i subordinació cultural i lingüística de la nostra terra. I d’aquesta influència negativa n’excloc, evidentment, les aportacions individuals dels grans creadors castellans, els quals, ben igual que els internacionals, també han contribuït a enriquir culturalment el nostre país pluriinsular

La cinquena constant històrica és que els balears no hem estat únicament receptors passius i adaptatius dels corrents culturals i ideològics de procedència principatina. També hi ha hagut una bona llista d’escriptors i intel·lectuals illencs que han fet aportacions molt valuoses a la cultura catalana global i que fins i tot hi han exercit una funció de lideratge estètic, lingüístic o ideològic, convertint-se en referents d’alguns dels corrents artístics o polítics que s’han desenvolupat a la Catalunya del darrer segle i mig. Els exemples podrien ser ben nombrosos.

Les cinc constants tot just esmentades s’han manifestat amb continuïtat, val a dir que de manera desigual segons les circumstàncies, tant en l’època de la primera restauració borbònica com durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, o durant les tres darreres dècades de governs autonòmics. Entre les Balears i Catalunya hi ha uns lligams tan essencials i tan profunds que ni les diferències sociològiques i polítiques entre ambdós territoris ni els períodes de màxima adversitat històrica no han aconseguit fer-los desaparèixer, a aquests lligams seculars, ans al contrari, han anat experimentant un procés, sobretot des de l’inici del segle XX, d’enfortiment i de major productivitat cultural en benefici de cada una de les parts.

Sigui quin sigui el desenllaç del procés sobiranista de Catalunya, ben segur que les cinc constants abans assenyalades que han caracteritzat històricament les relacions entre els nostres dos països tendran continuïtat. Cap poder polític, ni el de l’Estat ni l’ocupat pels seus delegats a “la provincia de Baleares”, podrà estroncar-lo. Els creadors d’una i altra banda de la mar seguiran considerant-se ciutadans d’un territori cultural comú, compartint projectes, intercanviant-se obres i idees, i conviuran en els catàlegs de les mateixes editorials i damunt els mateixos escenaris, i també es trobaran en els actes de promoció de la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa que es puguin anar fent als diferents indrets del món. Tant els uns com els altres seran igualment ciutadans europeus. I no oblidem que una de les ànimes més substancials d’Europa és aquella que fomenta la creació de llocs de trobada, de vincles cooperatius, de diàlegs reflexius orientats a la construcció de futurs més òptims.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF