El 6 d’octubre de 1934 Lluís Companys fa balconing. Proclama “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. Una Catalunya políticament adolescent es llança des de l’hotel d’un estiu efímer. El cos tardarà hores a caure. La tragèdia a cruel càmera lenta. Però congelem el cos a l’aire. Vuitanta anys després el balconing encara domina la relació mental Espanya-Catalunya. És un clàssic. Aquests dies diversos promotors immobiliaris del solar espanyol es posaven el llençol de 1934: des del ministre Jorge Fernández Díaz al president del grup Prisa, Juan Luis Cebrián. Per ells Catalunya corre el perill de ser un adolescent trufat d’al·lucinògens a punt de saltar al buit. Pateixen torticoli balconing. Miren amunt. I se’ls escapa el que passa a baix. Tornem al cos.
EL 1934, MENTRE QUEIA a velocitat de tortuga coixa, per terra passaven coses. A l’edifici del CADCI de Barcelona hi ha unes 35 persones atrinxerades. Fusells i pistoles. Davant canons i metralladores de l’exèrcit espanyol. Trets. Canonades. Un raig de metralla entra. El fereix des de l’espatlla esquerra a la cuixa dreta. Quan el traslladen al soterrani ja hi ha un altre cadàver: Jaume Compte. Al costat, ell: Manuel González Alba. Patia molt però no es queixava. No tardaria a morir. I gairebé a les dues de la matinada el tercer mort: Amadeu Bardina. L’ajuda demanada, per telèfon, al conseller de Governació, Josep Dencàs, i a Lluís Companys, no va arribar mai. Tots aquells homes (de diversos partits) que eren allà representaven una idea clara de Catalunya: nacional i social empegats com imant i magnetita. Obeïen. Són el cos del balconing. Són el cos que rebentava a terra.
EL CADÀVER DE GONZÁLEZ ALBA explica moltes coses per entendre què és realment Catalunya i el postbalconing. Tenia quaranta anys quan mor. Casat, amb quatre fills. Empresonat els dies del complot de Prats de Molló amb Macià. Edita la primera traducció al català d’ El manifest comunista. Deixeble de Pompeu Fabra: en un concurs oposició, per cobrir places de professor de català, va guanyar ex aequo el número 1 amb l’escriptor Joan Sales. Fundador d’Edicions de l’Arc de Berà. Fill d’un andalús i una catalana. El seu pare no es va saber acabar mai que el seu únic fill sortís separatista. No gosà desheretar-lo, però el va fer hereu gravat, una de les proves de desconfiança més grans que un pare podia donar al seu fill. Alba reconeix que aquella nit d’octubre és un absurd. La seva mort també és absurda. Una tragèdia que no acabaria de morir mai, i això ho explica tot. El 1936 un comitè anarquista confisca la casa i les terres de González Alba: deixa en la misèria la vídua i els orfes. La Catalunya nacional i social substituïda el 1934 i el 1936. González Alba doblement mort.
L’OCTUBRE DE 1934 Catalunya es queda sense idees. Comença el Segle I de la Confusió: Catalunya tunejada ideològicament pel comunisme, l’anarquisme, el falangisme, per l’ambidextrisme... Abans marcià, carquinyoli, bleda assolellada, que català. El caos d’un cos sense ànima que s’allarga fins a la Transició.
EL 2014 L’ESTAT ESPANYOL continua mirant Catalunya com un adolescent de 1934 amb grans a punt de fer balconing. No veuen que mentre aquell cos jeia a terra molts catalans començaven a vacunar-se contra la confusió: “La història de Catalunya viu sempre agafada pels seus extrems, i no pas els millors, perquè contraposant-los és impossible trobar el fons comú de la nostra nacionalitat. De la rauxa sense mesura a l’apaivagament sentimental a favor dels més dèbils, però també dels més equivocats, anem a parar a un caos del qual és impossible d’extreure les coses bones d’uns i altres per fer i manifestar la unitat nacional”, escriu Raimon Galí, que es feia gran aquell 1934. No és el balcó. Són els cossos sempre doblement aixafats.
