Publicitat
Publicitat

'Aznaresa': carta a Rosa Díez

El 1979, l’any que va néixer Albert Rivera, Rosa Díez ja era diputada. Podria ser un microconte d’Augusto Monterroso -“ Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí ”-, però no. És la targeta de presentació de la dona que diuen que ha de regenerar la democràcia espanyola.

Avui, que és Dissabte Sant, voldria parlar de la seva miraculosa i admirable resurrecció política. La regeneració democràtica es basa en el lideratge de persones joves -David Fernàndez, el mateix Rivera-, que no tinguin un passat lligat a l’aparell de cap dels partits tradicionals. Vostè no compleix aquestes condicions: té 61 anys, ha estat tota la vida en càrrecs públics i va arribar a presentar-se a unes primàries del PSOE, on va quedar quarta amb només el 6% dels vots, darrere de Zapatero, Bono i Matilde Fernández.

Aleshores, quins són els seus mèrits? El primer és evident: en temps de lideratges tous, com els de Zapatero i Rajoy, vostè ha alimentat els somnis humits de tots els que cada dia es lleven trobant a faltar José María Aznar. És la seva Aznaresa, la dona implacable, enèrgica i malhumorada que està disposada a barallar-se amb qui sigui per defensar una idea d’Espanya. Té allò que es diu sempre de la fe dels conversos: ha arribat de les últimes a la caverna, s’ha apropiat del seu discurs i el repeteix com si ningú l’hagués dit mai abans.

L’altre mèrit que l’ha fet destacar és haver exportat al Congrés de Diputats un llenguatge i unes formes més propis de les tertúlies nocturnes d’ El gato al agua que no pas del parlamentarisme clàssic. Sap allò d’“es pot dir més alt, però no més clar?” Doncs, en el seu cas, les coses efectivament no es poden dir més clares, però sobretot no es poden dir més altes. Parla sempre com si no tingués un micro al davant, esgargamellant-se en cada frase, amb aquella veu irritant i estrident que se’t clava al cervell. El coll sempre tens, amb les cordes vocals musculades de tant portar-les al límit.

Té el posat dels que sempre tenen raó. Quan diu una frase i s’agrada -cosa que passa bastant sovint- la repeteix dues o tres vegades seguides, satisfeta d’haver-la dit. Puja a l’estrada i explica les coses als seus interlocutors com si no disposessin de les facultats mentals suficients per poder-la entendre. M’estranyaria molt, senyora Díez, que algú l’hagi pogut convèncer alguna vegada d’alguna cosa.

P.D .

No recordo haver-la vist mai relaxada. Per mi que els nervis no deixen que s’engreixi i li han acabat dibuixant un cos prim i estilitzat, elegant i glamurosament vestit. Aquest potser és un altre dels seus mèrits: competir amb Duran i Lleida per veure qui porta les ulleres més modernes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF