Misc 06/06/2014

Autodeterminació i violència

i
Carles Boix
3 min

Un membre de l’Assemblea del Barri de Sants, amb nom de guerre Marc Justícia, declarava a l’ARA aquest dissabte que “L’actitud de Rajoy amb Mas sobre la consulta és la mateixa que té CiU amb Can Vies”. Les implicacions d’una frase de per si tan curta (mig tuit escàs) són evidents. Primer critica la “incoherència” del poder: o el dret de decidir no s’aplica enlloc (per un argument de legalitat) o s’aplica a Catalunya i a Can Vies (per una raó de legitimitat). Després, acceptant que el dret de decidir és legítim, pressuposa que qualsevol mètode (inclosa la violència) és vàlid (o “no condemnable”) per aplicar-lo.

No m’estranya que l’establishment i el poder espanyols es freguin les mans (i obrin ampolles de cava). Ells també fan servir sempre el suposat argument de la coherència: si deixem que Catalunya decideixi, diuen, ¿també ho hauran de fer Viladamunt, Sants o el col·lectiu de Can Vies? (Aquest argument ja el sentia jo al batxillerat de companys amb bandereta rojigualda al rellotge.) La diferència amb en Marc Justícia consisteix a apostar pel principi de “legalitat” (cap consulta) i condemnar la violència (alhora que intenten espantar la massa central del catalanisme amb l’espectre de la revolució).

La identificació entre la realitat del procés sobiranista i els fets de Can Vies és, però, falsa. Per tres raons (de menys a més important): el subjecte que decideix en cada cas, el mètode de decisió i la posició davant de la violència. El subjecte és diferent. Catalunya és un subjecte polític complet, que decideix sobre si mateix com un tot, que ho fa amb la voluntat de determinar si vol ser completament sobirana o no, i que pren aquesta via després d’una llarguíssima acumulació de fets que demostren la seva voluntat de ser. En una paraula, Catalunya és una nació. Per contra, al conflicte de Can Vies només hi ha un grup, de naturalesa privada, que no mostra cap voluntat de decidir conjuntament (en un pla d’igualtat i sense apriorismes) amb la resta dels actors socials i polítics afectats.

El mètode és diferent. El referèndum del 9-N implica una votació en què participen tots els ciutadans. Als conflictes com el de Can Vies, els ocupants exigeixen tenir capacitat de veto davant de tot el barri o ciutat tocats pel conflicte. El referèndum del 9-N és el resultat d’una llarg procés de deliberació, que es remunta a la utilització de bona fe de tota mena d’intents per conciliar els interessos catalans amb la posició espanyola. De fet, el procés català parteix d’utilitzar tots els mecanismes existents al nostre abast (Constitució espanyola i Estatut d’Autonomia) per poder consultar el país i no descarta una última etapa de negociació amb Madrid (si el resultat de la consulta o les eleccions plebiscitàries és favorable a la separació). És per això mateix que, en vista de la jurisprudència canadenca, el Tribunal Constitucional ha hagut de reconèixer que la preparació d’actes dirigits cap a la consulta no es pot prohibir.

En tot cas, la diferència essencial és la posició envers la violència. El catalanisme la condemna totalment. Una part dels simpatitzants de Can Vies en legitimen l’ús després d’equiparar, fent servir termes foucaultians, la resistència de carrer a la “violència del poder”. Tal com ho descrivia un articulista a l’ARA: “Els joves manifestants estan enrabiats. Aleshores no valen les paraules, només les mossegades”. Aquesta posició és injustificable. Tenir dret a “mossegar” m’afirma com a jutge i part, com a dictador i, en definitiva, nega el principi d’igualtat entre persones. Per contra, la democràcia i l’estat de dret ofereixen, amb imperfeccions, mecanismes de control i correcció pacífics que domestiquen el poder (i ciutadans mossegadors).

S’equivocaria, però, qui cregués que aquesta condemna taxativa de la violència física implica immobilisme. (Això és el que desitja el ministre de l’Interior quan denuncia una suposada crispació social: vol silenciar-nos a tots sota la idea que discutir-se és contra natura.) Si una majoria imposa permanentment (fins i tot per mitjans electorals) la llei (o una Constitució) sobre una minoria, aquesta minoria ha de tenir un últim recurs de defensa. Ara bé, en una societat moderna capaç de dominar els seus extrems feixistes i totalitaris, aquesta defensa només pot passar per la resistència no violenta que va alliberar la minoria negra als Estats Units. Un fragment d’un sermó de Martin L. King de l’any 1956 ho explica amb claredat: “El resistent no violent s’oposa al mal contra el que protesta tant com un resistent violent (...). El seu mètode és no agressiu i passiu (...) perquè no utilitza l’agressió física contra el seu oponent. Però el seu cap i les seves emocions intenten activament persuadir l’oponent perquè canviï, convèncer-lo que està equivocat i fer-lo pujar a un nivell superior d’existència. El mètode és físicament no agressiu, però és espiritualment agressiu”. Aquest és l’esperit de l’11-S del 2013. La resta és vandalisme.

stats