En el centro de nuestras vidas hubo un verano. Un poeta que no escribió ningún verso, una piscina desde cuyo trampolín saltaba un enano con ojos de terciopelo y un hombre al que una noche se llevaron las nubes. Los días cayeron sobre nosotros como árboles cansados.
L’inici d’El camino de los ingleses ( premi Nadal 2004 ), d’Antonio Soler, supera en bellesa les mítiques primeres línies de Cien años de soledad -que no reproduesc aquí perquè se suposa que tots us les sabeu de memòria- i sempre em serveix per recordar que enmig de la meva vida també hi va haver un estiu, llarg, estrany i lisèrgic per moments, en què vaig descobrir Aureliano Buendía, precisament.
Els dies, i els arbres, també es precipitaven sobre mi, i els esdeveniments. Dir que els personatges creats per García Márquez em salvaren de la foscor sonaria cursi si no fos perquè en aquest cas és veritat.
Macondo m’allunyà d’un abisme al qual guaitava amb certa freqüència, a la vegada que em va obrir portes que no sabia ni que existien. És impossible llegir Gabo i no tenir ganes d’escriure. I així, entre la lectura i l’escriptura, vaig esprémer aquells mesos d’intensa canícula; en el qual també hi havia qualque trampolí, i nans i niguls passatgers. En arribar setembre ja estava més a prop del gel que visità Aureliano en companyia del seu pare que d’un centre d’internament de menors. Qui ho havia de dir.
Sense García Márquez no hauria arribat Soler, ni tampoc Miquel Àngel Riera, ni Coetzee, ni Shelley, ni Rosselló-Pòrcel, ni Lorca, ni Yourcenar, ni Brossa, ni Cortázar, ni Lispector... i segurament tampoc el periodisme.
No sé si els llibres em salvaren la vida; el que és evident és que me’n donaren una de nova, inesperada, distinta de la que estava prescrita, oposada a la que el meu professor de matemàtiques m’havia pronosticat.
Si aquest elogi de la lectura té un to nostàlgic és, en part, per la meva visió apocalíptica sobre el futur de la literatura. M’atreviria a predir que d’aquí a uns anys els al·lots no sabran qui és Cervantes si aquesta afirmació no implicàs donar per fet que ara sí que coneixen l’autor d’ El Quixot.
Però la setmana que ha culminat literàriament, amb un Sant Jordi més massiu que mai, començà de manera prosaica, situant Son Gotleu com a epicentre del terrorisme internacional.
La detenció de Mohammad Harrak es produïa el mateix dia que el Bild optava per una portada bomba: una diana sobre una platja mallorquina amb l’advertència que el jihadisme vol rebentar l’estiu a les costes europees. Aquells que s’escandalitzaven per les pintades contra el turisme aparegudes al centre de Palma, que pensin en el tiratge del rotatiu alemany -al voltant de 4 milions d’exemplars diaris-, el més popular entre els cultes i rics amics germànics, especialment els que transiten pels balnearis de s’Arenal amb la panxa a l’aire i un poal de sangria a la mà.
Una imatge que evocaria el Thomas Mann que va dibuixar la mort al lido de Venècia, si no fos per la panxa, i el poal, s’Arenal...
