Publicitat
Publicitat

Aquesta època de bombolles

Vaja, un altre BRIC que s'estavella. De fet, el concepte BRIC ( inicials de Brasil, Rússia, Índia i Xina en anglès) mai no m'ha fet el pes. Rússia és bàsicament una petroeconomia que no hi encaixa per enlloc i, pel que fa als tres restants, els separen grans diferències. Tot i això, es fa difícil negar que actualment l'Índia, el Brasil i uns quants països més experimenten problemes semblants. Són els problemes compartits que defineixen la crisi econòmica de torn.

Què és el que passa? Es tracta d'una variant de la història de sempre: els inversors professaven a aquestes economies un amor sincer però malsà que ara s'ha pansit. Fa uns quants anys, els inversors occidentals, descoratjats per la baixa rendibilitat que els oferien els Estats Units i els països europeus no afectats per la crisi, van començar a abocar grans quantitats de capitals als mercats emergents. Ara han emprès el camí oposat. En conseqüència, les cotitzacions de la rupia índia i del real brasiler s'enfonsen, juntament amb la de la rupia indonèsia, el rand sud-africà, la lira turca i altres divises.

¿Aquest revés de la fortuna representa una amenaça per a l'economia mundial? No ho crec -va dir creuant els dits a l'esquena-. És cert que la pèrdua de confiança dels inversors i les fortes depreciacions que se'n van derivar van provocar crisis econòmiques greus a gran part de l'Àsia durant el 1997 i el 1998. Però, en aquell moment, el quid de la qüestió era que moltes empreses dels països en crisi tenien deutes exorbitants en dòlars, de manera que les depreciacions de les divises van disparar-ne els deutes, cosa que va suscitar una inquietud generalitzada per la situació financera. Aquest problema no és pas del tot absent aquesta vegada, però en aquest cas sembla molt menys seriós.

De fet, se'm pot comptar entre els que creuen que, ara com ara, l'amenaça més gran és que hi hagi una resposta política excessiva als mercats emergents: que els seus bancs centrals elevin dràsticament els tipus d'interès mirant de donar suport a les seves monedes, cosa que ni elles ni la resta del planeta necessiten en aquest moment.

Tot i això, si bé les notícies de l'Índia i de la resta del món no són pas apocalíptiques, tampoc no són ben bé el que un vol sentir quan les economies més riques del planeta, per bé que els vagi millor que fa uns mesos, segueixen profundament deprimides i esforçant-se per recuperar-se. A més, aquesta última tempesta financera incita a plantejar-se una pregunta d'un abast més ampli: per quins set sous es produeixen tantes bombolles? A hores d'ara és palès que el torrent de diners que va inundar els mercats emergents -i que va incrementar la cotització de la moneda brasilera gairebé un 40% per un breu període, un augment que ha quedat neutralitzat del tot- va ser una més de la llarga llista de bombolles financeres de l'última generació. Hi va haver la bombolla immobiliària, esclar. Però abans hi va haver la de les puntcom, i abans la bombolla asiàtica de mitjans dels 90, i abans la bombolla immobiliària comercial dels 80. Per cert, aquesta última va tenir un cost enorme per als contribuents, que van haver de rescatar societats mútues d'estalvi i préstec que havien fet fallida.

El que passa és que no sempre ha estat així. Els 50, els 60 i fins i tot els tumultuosos 70 no van ser ni de bon tros tan propensos a generar bombolles. Què ha canviat, aleshores?

Una resposta popular consisteix a culpar-ne la Reserva Federal (la Fed) i les polítiques de diner barat de Ben Bernanke i el seu predecessor, Alan Greenspan. Sense cap mena de dubte, és cert que, durant els últims anys, la Fed ha fet tot el possible per rebaixar els tipus d'interès, tant per mitjà de polítiques convencionals com de mesures poc convencionals com ara la compra de bons a llarg termini. És evident que els tipus d'interès baixos resultants van contribuir a enviar els inversors a buscar altres llocs per portar-hi els seus diners, entre els quals els mercats emergents.

Però la Fed només feia la seva feina. Quan l'economia està deprimida i la inflació es manté baixa, ha de reduir els tipus d'interès. I què passa amb la sèrie de bombolles precedents que es remunta a una generació enrere des de l'actualitat?

Conec algunes persones que opinen que durant tot aquest temps la Fed ha mantingut els tipus d'interès massa baixos i ha imprès massa diners. Però, de fet, els tipus d'interès dels 80 i dels 90 eren alts en termes històrics i, fins i tot durant la bombolla immobiliària, estaven dins de la normalitat històrica. D'altra banda, ¿que potser el senyal que s'estan imprimint massa diners no és un augment de la inflació? Hi ha hagut una generació de bombolles successives i la inflació està més baixa que al principi.

Entesos, el culpable evident és la desregulació del sector financer, no només als Estats Units, sinó a tot el món, inclosa la supressió de la majoria de controls a la circulació internacional de capitals. El desenfrenament dels bancs és a l'origen de la bombolla immobiliària comercial dels 80 i de la bombolla immobiliària de l'habitatge que va esclatar el 2007. Els fluxos transfronterers de diner calent són a l'origen de la crisi asiàtica de 1997-1998 i de la crisi que afecta els mercats emergents i també van tenir un paper fonamental en la crisi que travessa Europa actualment.

En fi, la lliçó principal que podem treure d'aquesta època de bombolles, una lliçó que l'Índia, el Brasil i d'altres estan aprenent de nou, és que quan es deixa que la indústria financera faci i desfaci al seu gust, va fent tomballons de crisi en crisi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF