Misc 17/12/2013

Aparteu les criatures

i
Salvador Cardús
3 min

En les darreres setmanes l'establiment d'una data i una pregunta havia esdevingut més un obstacle que no pas una fita. Havia generat més desconfiances i temors que tensió positiva i moral de victòria. Hi havia molts nervis, i les insinuacions del govern que el president Mas podia esgotar fins al darrer dia de l'any per tancar l'afer feien preveure unes festes de Nadal molt neguitoses a ca l'independentista. Tant o més que a cal federalista o a cal no-som-ningú-per-decidir-tots-sols.

PERÒ LA NOTÍCIA DE DIJOUS d'un acord històric entre tots els partits favorables al dret a decidir va desfer la tensió muscular acumulada, va alleujar els esperits i fins i tot va desfermar un cert entusiasme. No tan sols no fèiem el ridícul espantós que alguns pronosticaven, sinó que es marcava territori. L'èxit de la política passa per la capacitat de marcar els temps, i el cop d'efecte d'aquest dijous 12 de desembre, vigília de Santa Llúcia -que ens ha de conservar la vista durant tot el procés-, ho ha demostrat a bastament. La política la lidera qui en domina els ritmes. I, en aquest sentit, el president Artur Mas n'ha tornat a agafar les regnes, si és que mai les havia deixades.

RECONEC QUE A MI em va costar una estona tenir un criteri clar sobre la pregunta quan me la van explicar. Primer em va costar creure que fos una solució acceptable per a ICV i Duran. (Noteu que, com jo, gairebé ningú no esmenta UDC, sinó el seu dirigent.) Després, em sobtava la doble pregunta pel que tenia de redundant. Però una vegada visualitzat l'efecte del doble sí, em va acabar semblant una genialitat. En el pla popular, l'eficàcia del sí-sí l'ha demostrada l'espetec de creativitat gràfica, de la més irònica a la més abrandada. La pregunta no tan sols és bona: és inspiradora.

NO CAL DIR QUE, també al cap de cinc segons -fins i tot abans que l'adversari reaccionés-, ja teníem enceses totes les susceptibilitats locals. Des de les crítiques raonables -que n'hi ha-, passant pels que expressen la seva incomoditat personal buscant pegues a qualsevol nou pas que es fa, fins a l'independentisme de mira'm i no em toquis (faig servir aquesta expressió per no recórrer a la més grollera del paper de fumar) i que abans preferiria una derrota per no haver-se de despentinar que haver-se d'enfangar per guanyar cap batalla. És urgent repensar els vells eslògans de la resistència i començar a fabricar els de la victòria. Com aquest: "Que la puresa no ens faci traïdors".

UNA DE LES SORTIDES que més m'ha divertit és la que diu que la pregunta no s'entén. N'hi ha que haurien volgut que precisés l'opció de l'estat federal o el confederal, com si algú sabés a hores d'ara a què remet una cosa i l'altra. Entenguem-nos: si un país que ha de decidir ser o no ser un estat independent no estigués en condicions d'entendre aquesta doble pregunta, més valdria que hi renunciés, francament. I en qualsevol cas, és responsabilitat de qui defensa cada opció fer-la clara. Vull dir que l'independentisme ja fa dies que treballa per precisar de què parla. Si algú vol defensar federacions i confederacions, que s'hi posi i que en mostri els avantatges, els camins i la receptivitat dels afectats. Precisament, si la pregunta és bona és perquè obliga els sí-no a defensar-se, bo i sabent que bona part del no ni tan sols voldrà anar a les urnes (ecs!).

QUAN ES VA ANAR A MADRID a presentar el projecte de reforma d'Estatut, el 2 de novembre del 2005, tot i expressar els meus dubtes sobre el possible èxit de l'intent, vaig escriure un article titulat Sabríem guanyar? ( Avui, 9 -11-2005), que acabava: "A vegades es perd perquè no se sap guanyar". Aquesta vegada, però, només val la victòria. Aparteu les criatures!

stats