AUTORA DE ‘COR DE PAPALLONA’

Andrea Tomé: “Quan algú té càncer es culpa la malaltia; si té anorèxia, el malalt”

Està espantada i no ho amaga. Andrea Tomé, una gallega de 19 anys, fa mig any que manté un pes saludable, tot i que assegura que el menjar li continua fent mal. Des dels 16 anys lluita contra l’anorèxia i la bulímia, unes malalties que han envaït tots els aspectes de la seva vida. Reconeix, amb un fil de veu, que és molt probable que torni a recaure, però que ha après a viure amb això. Part de les seves pors les recull en la seva nova novel·la Cor de papallona (Plataforma Editorial Neo).

Quan vas ser conscient que paties anorèxia i bulímia?

Quan ja havia passat un any. De mica en mica vaig ser conscient que el que feia no era normal ni tampoc el pes que havia perdut. En menys de mig any vaig aprimar-me 15 quilos. Pesava menys de 50 quilos.

Què va provocar que emmalaltissis?

Com que es tracta de malalties mentals encara es desconeixen les causes concretes que les produeixen. Però es creu que una persona pateix trastorns alimentaris per una predisposició genètica o per la seva personalitat.

Quins són els trets característics d’aquesta personalitat?

Tot i que cada persona és un món, sí que hi ha trets similars entre les víctimes de l’anorèxia o la bulímia. Són generalment molt competitives i perfeccionistes. En el meu cas crec que aquest perfeccionisme és el que em va portar a exigir-me baixar més i més de pes.

Assegures que els trastorns alimentaris són patologies sobre les quals es parla molt, però se’n sap molt poc. Què és el que desconeix la societat?

Quan una persona té càncer es culpa la malaltia, si una persona té anorèxia o bulímia es responsabilitza el malalt per no haver sigut més fort. La gent ha de ser conscient que els trastorns alimentaris són patologies mentals. En cap moment esculls tenir-los ni tampoc decideixes si et recuperaràs. L’únic que pots fer és lluitar contra ells.

Qui decideix, doncs, si pots o no recuperar-te?

La mateixa malaltia i les seves circumstàncies: hi ha persones que estan més greus, altres que tenen més suport... En realitat el que pot fer el malalt per recuperar-se és molt poc.

Com pot ajudar la societat els malalts de trastorns alimentaris?

El més important és trencar l’estigmatització que hi ha entorn de les malalties mentals. La gent no diu que pateix aquest tipus de patologies per com les rep l’entorn. Per a una part de la societat quan una persona té una malaltia mental només pot ser un assassí en sèrie o un geni. En realitat som persones normals que l’únic que necessitem és una mica de comprensió.

I la família, com pot ajudar?

El primer que ha de tenir en compte és que el seu fill no és el culpable de tenir la malaltia. No pots dir-li que sigui més fort perquè no pot. Tampoc l’has d’obligar a menjar, el millor és que ho faci quan ell vulgui, sense obligacions.

Però si no l’obliga, corre el risc de fer tard...

Entenc que el paper de la família és molt difícil. Han de vigilar-lo, però de manera molt discreta i, sobretot, tractar-lo com sempre, no com si fos un malalt.

Com pot detectar la família si hi ha un malalt d’anorèxia o bulímia?

Per la seva obsessió amb el menjar. Si una persona no té por de menjar no es passa el dia buscant receptes de cuina i pensant a picar. Si, a més, baixa ràpidament de pes segurament està caient en l’anorèxia o la bulímia.

Com se li fa entendre que està malalt?

El que se li ha de fer entendre és que no necessita pujar o baixar de pes perquè la gent l’accepti. Ha d’entendre que el més important és que s’estimi a ell mateix.

Has tingut tres recaigudes. ¿Els trastorns alimentaris es curen?

Físicament jo estic bé però mentalment em queda encara un llarg camí. Realment vull curar-me però molts cops em sento frustrada perquè una part del meu cap no vol. L’anorèxia s’ha ficat en tots els aspectes de la meva vida, com decidir o no quedar amb amics en funció si menges fora o no, menjar depenent de les calories...

Ets molt crítica amb el tractament mèdic (incomunicació, solitud...) que ha de seguir un malalt que pateix trastorns alimentaris. Què s’hauria de canviar?

Desconec si el mètode que utilitzen els metges és correcte o incorrecte. Tot i així, puc arribar a entendre la seva postura, perquè una persona anorèxica o bulímica només respon als càstigs. El que no es té en compte, però, és que el malalt per trastorn alimentari és el primer a castigar-se a ell mateix.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF