Quan demanam a algú "Anam al cine?" i la resposta és "No!", les figures de la lògica (bamalip, camenes i tots els altres) no ens permeten deduir que a aquest no li agrada el cine. Tal vegada sigui que no li agrada anar-hi amb nosaltres. Similarment, quan véngui un i ens demani "Anam a la independència?", la resposta dependrà, també, de amb qui anar-hi, de qui ens hi vol dur.
Els partits polítics no es diferencien uns dels altres pels seus programes, ni pels seus logos, ni pels seus líders, ni pels titulars que pronuncien ni les escenografies que orquestren. No són pizzes que escollim segons el nom que s'acaben de posar o els ingredients. Els partits polítics, com va dir un italià també illenc, són l'intel·lectual orgànic de cada classe social, constitueixen la manera de veure el món, la manera de viure el món, des dels interessos, la memòria, la situació, la desconfiança, l'empenta de cada sector i classe social. És clar que això no es fa d'una manera immediata, mecànica i inevitable. L'art de la política consisteix precisament en la capacitat que té una classe per organitzar les altres classes, per fer acceptar com a generals allò que són els seus interessos propis. Això es pot fer per seducció o, a les classes antagonistes, per dominació. També, de vegades, es pot fer per compra directa de l'staff venal del partit d'una altra classe social. Depèn del pressupost.
A Mallorca, per exemple, fa pocs dies, un dels partits de la petita burgesia local ha dit voler esdevenir "l'esquerra del país". I això no ho pot fer més que sotmetent la classe treballadora i els sectors populars (els arreplegats, ells en diuen) als interessos de la petita burgesia. Per aconseguir-ho anuncien que, efectivament, el seu mètode serà el mateix que el de Juan Tamariz: "generar la il·lusió suficient".
Oh, l'entranyable petita burgesia de la part forana mallorquina!... Té l'hegemonia ideològica i cultural de l'illa, sens dubte. Ara reclama l'hegemonia política, i puja a l'assalt de Ciutat, com a nous agermanats. Volen acabar amb el bipartidisme PP-PSOE. Però, atenció, volen acabar amb aquest bipartidisme, volen prendre ells el rol del PSOE, una vegada aquest ja no dóna pel paper de jove galà rival de la dreta, quan el públic ja sap que rere les dues mascaretes PP-PSOE s'amaga una mateixa cara, la cara de la troika.
"L'esquerra del país" aferra dos substantius: esquerra i país.
Comencem per l'esquerra, així en singular. A no ser que suposem que la petita burgesia mallorquina en té prou ella tota sola per vèncer qui se li posi davant, i primer prendrà Manhattan i després prendrà Berlín, haurem de menester altres classes i sectors socials que se'ns apleguin. Així, és més prudent deixar-ho en "les esquerres", en plural.
Sense la petita burgesia, al país no hi ha esquerres. Aquest és un fet indiscutible, està cantat. Ho feia Colette Magny en una de les seves primeres cançons, Gent de la classe mitjana. El refrany repetia: "Com va això?, gent de la classe mitjana. / ¿Sabeu que sense vosaltres no es pot fer res?". Però la cançó acabava: "Com va això?, gent de la classe mitjana. / ¿Sabeu que sense nosaltres ningú no pot fer res?". Quan cada esquerra comprengué que el poble eren les esquerres, en plural, la dreta (ella sí en singular) va ser derrotada: febrer del 36.
Queda per mirar què és això del país.
Als anys 60 i 70, a Catalunya, quan el moviment obrer i popular dirigia l'enfrontament al franquisme i per les llibertats, per totes les llibertats i per les llibertats de tothom, pròpies i alienes, i ho feia al preu de la seva pell, es va assumir una definició que va fer època. "És català qui viu i treballa a Catalunya". No es demanava cap altre requisit per formar part d'aquell país. I a Mallorca, ara, ha canviat la definició? S'han afegit més condicions per a obtenir la DO?
En definitiva, hem de triar què volem. O bé volem rejovenir el bipartidisme (a Catalunya, amb ERC i Ciutadans com a combat estel·lar; a Mallorca, amb Delgado i el més gran partit de la petita burgesia local: quin programàs!, quins debats!, no s'haurà vist res igual des de Jim Oliver!). O bé volem acabar amb aquest règim; acabar també amb la política com a espectacle; acabar d'alt a baix, perquè siguin els de baix els qui ordenin la vida. La resposta, al meu gust, la donava, una vegada més en cançó, Chicho Sánchez Ferlosio: Quieren el gobierno, y nosotros no. No volem canviar els actors, volem canviar l'obra. No és un problema de quantitat, sinó de qualitat. No es tracta de ser més del mateix que hi ha ara, sinó de ser l'alternativa a això que hi ha ara.
(A YouTube, Colette Magny, amb Les gens de la moyenne; i Chicho Sánchez Ferlosio pels carrers de Barcelona, amb Malditas elecciones, que també apareix com Malditos socialistas).
